EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dimarts, 30 de desembre del 2014

ELS HAIKUS DE CIUTAT VELLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Vella estació
del pont que fou de fusta
al davant, allí.
Ací, una palmera
altiva grata el cel.

*

Ningú dorm estès
a terra, fràgil, reclòs,
aliè als vents.

*

Si passes a prop,
callen ràpides, mudes.
Si camines lluny,
rauquen animosament
granotes invisibles.

*

Creues el riu blanc:
les falses acàcies
esperen l'alba.

Antoni Defez
Els haikus de Ciutat Vella
Bromera poesia, 2005
Més sobre l'autor, ací i ací

dissabte, 27 de desembre del 2014

COM DIUEN QUE PLOREU ELS HOMES

(Home plorant, Safet Zec)
La meua maror em vetlla cada nit,
capgirant-me la son amb el seu brunzit.

Mire la serra i els tossals i pense
en l'eclipsi d'argila que ens separa;
grapats de pols i hores marcides sense
un resquill de llum. Ai! cada vegada
que et recorde plore. Plore sobre el mur
i la frontera —com diuen que ploreu
els homes— i continue l'insegur
destí, llevant-li mordasses a la veu,
perquè si les coses són com són, deixa'm
que parle d'elles i que tome i parle,
com d'una petitesa que se'm queixa
per tot el cos a un ritme inevitable.

Carmelina Sánchez-Cutillas
Llibre d'amic e amada
Fernando Torres, Editor, 1980
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 24 de desembre del 2014

BONES FESTES

(Imatge pròpia)

dimarts, 23 de desembre del 2014

REDDITIO SYMBOLI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
I heus aquí les mans plenes d'anar-me'n,
cada pas vessant la nit de les timbales,
espantant-me de la cintura líquida d'on vinc
o forjant-me ben endins aquesta guerra continguda.

La sort d'anar clavant-li a la soledat
       dies i dies de vida.

Joan Gregori i Albiol
El setge de l'albir
Poesia 3i4, 1994
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 20 de desembre del 2014

ESCRIT A L'AIGUA

(Imatge no identificada presa d'ací)
En el més íntim, jo no tinc nom,
ja ho saps.
Sóc el teu errar, la causa.
I passe lentament a vora teua
com riu de dits que xiuxiuegen.
Sense deler d'anar enlloc,
etèria,
acaronant la teua volença
com un joc voluptuós.
Balle al teu voltant,
mostrant-me i amagant-me de seguida,
esperant que em trobes
i que em prengues
i faces de mi
cos 
i parada.

Carles Vicent Siscar i Vicens
Carn endins
Poesia 3 i 4, 2011
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 16 de desembre del 2014

FOTOGRAFIES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sepia es el descolor de las fotografías amarillentas 
que en pocos años más se habrán borrado.
                                  J. E. PACHECO 

Entraré a la casa amb por d'espantar 
la pols adormida sobre les coses. 
Em colpejarà el temps 
que haurà clivellat rostres 
que ja ni recordava. 
Deposaré en terra 
la memòria, l'escut i les armes. 
Obriré calaixos i portes d'armaris, 
regiraré tots els mobles. 
Records d'alcàmfora i fustes corcades. 
Sota uns vells pantalons 
trobaré les fotografies. 
La pilota ben agafada, 
al costat del meu cosí. 
Tots dos davant la reixa 
de la finestra d'Angelita 
fixem la mirada al futur. 
Jo, que somric a la càmera, 
sóc el fill que no he tingut.

Iban L. Llop
Batalles de Sardenya
Ed. Bromera, 2010
Més sobre l'autor, ací

divendres, 12 de desembre del 2014

SANEFA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
A Josep Porcar

Palpant encara els suaus murs de l'enderroc, passant la mà, 
els dits, per les reixes contundents, reixes plenes de pols garbellada, 
de finíssima pols incommensurable, vas extreient els acolorits taulells 
de sota el balcó, com immensos queixals divuitescos, amb molta cura, 
un a un, clec, clec, temptejant silenciosament l'amarga consistència 
amb la paleta —la catalana dels obrers, del pare, de l'avi— conscient, però, 
del dolgut sacrilegi, la pols s'espesseix, Potser alguns ulls et guaiten 
des de l'ombra plena d'esparts, des dels foradats canyissos 
del sostre; pel terra, astorada, la vela d'un carro que mai tornarà 
a moure's del corc, s'escampa entre corfes d'ametles vellíssimes, panolles 
rosegades, i al·lucinants tires de tomaques, místiques per l'aire estupefacte 
i florit de la pols, de les andanes. Amb un cabàs els replegues, 
col·locant-los tendrament com si d'arnats difunts omplires l'atifell, 
com si amb càlides vesprades alfarrassares els colors pintats i vivacíssims. 
Mentre, l'espremuda pols —algú aventurarà si és la pols del temps— 
ompli, inexorable, tot el carrer amb una llarga processó 
resseguint les teues passes insomnes, perdudes, atarantades pel carrer.

Alexandre Navarro
Ex-vot
Ardeas poesia, 1987
Més sobre l'autor, ací i ací


dimarts, 9 de desembre del 2014

[ELS FANTASMES HISTÒRICS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
els fantasmes històrics l'arrossegaven cap a dintre
caragol d'ulls retràctils 
               serpent de l'abisme 
cuc fat d'ésser cec                
               gasela de l'impossible 
peix abissal al fons del temps
                llac estòlid i àncora del fúlgid 

qui acceptara el maldestre joc d'atzar es deia 
tot resseguint les empremtes de ningú sobre la boira
i sortejant la genuflexió al tel·lúric 
o desertant presons d'amor 
fos amb la matèria volàtil 
i esdevingut polsim del cosmos no haver de dir

             aquesta boca és meua
             i he vingut de tan lluny tan sols
             per anar anant-me'n
             cabdellant una història de fantasmes
             per fosques galeries de passió
             on l'ull constata el seu periple
             pels infinits tombants del cercle

Manel Rodríguez-Castelló
L'acròbata dels ponts
Amós Belinchón, editor, 1989
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 6 de desembre del 2014

[NO TENÍEM RECORDS]

(Imatge pròpia)
Record o espina lenta, amor, et pense.
  Joan FUSTER
No teníem records. Érem desig. 
No fa gaire temps viatjàrem terres, 
déiem històries d'un vell país. 
De bona gana tornaria enrera,
ara que el capaltard ja no em durà 
el tast del teu cos, el somriure blau, 
quan, silent, et recollia del llit 
per descobrir les naus a la deriva  
i escampar estels sobre l'aigua;  
mentre oscil·laven els pals dels balandres  
i els crepuscles precoços de setembre  
enfosquien la quieta costa, el temps.  
Solcs de la memòria llauren l'instant.  
No cerque sinó oblidar.
Francesc Rodrigo
Tigre d'esguard tèrbol
Amós Belinchón editor, 1996
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 3 de desembre del 2014

TEMPS IRREDUCTIBLE

(Mà d'una estàtua de la Piazza della Signoria, Florència. Imatge pròpia)
En l’ínterim que som, el temps irreductible  
Antoni FERRER

Quan en arribar a l’estació de la penombra
revisem els camins i valorem la collita,
quan pensem que la costera s’ha acabat
i ens enlluerna el dring de la planura
i ens calma el sol indemne i acollidor
o quan sembla que hem bastit la glòria
sobre l’imperi llefardós de qualsevol cor desert,
és aleshores ―nafra i calma―
quan les nostres mans rompudes accepten
la derrota i la condemna dels déus implacables,
acusades de jugar i perdre sobre les caselles
diluïdes de les nits i dels dies
i culpades d’atacar el temps irreductible
d'aquesta escorça, aspra i abismal,
                            d’aquest nostre estèril paisatge.


Del meu Llibre de contemplació
Ed. Germania, 2013