COM ULISSES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

De retorn a casa, el viatger guarda

a la mirada blaus intensos d'aquells mars

que va navegar Ulisses, verd d'olivera.

Per moments l'estiu, ardit guerrer, emula

aquell antic periple que ens configura.

Restem enllaçats com la nit a la fosca

a la llegenda del mariner. Pelegrins

incerts nosaltres també plens d'aventures,

sense Circes ni Cíclops. Reduïts

els nostres dies a la condemna

de guanyar un plat de llentilles,

arrossegar el tedi de les hores

                                       i un horitzó planer.

Abocats a una jubilació alimentícia,

casa amb xiprer, oli a la taula,

algun llibre per llegir, converses,

l'alé càlid dels amics i un gos

que ens reconega i ens lladre alegre

                                      quan arribem a Ítaca.

Imma López Pavia

Santuaris

Ed. Denes, 2015

Més sobre l'autora, ací

MINUT 41

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

S'ESQUERDA i finalment es trenca el plat que em conté, el plat on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar el que sóc. S'esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin escampall de lletres, com si també s'hagués trencat el diccionari). Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos estès a terra. Qui m'ha deixat relliscar d'entre les seves mans, com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com s'esmicola un plat. I contemplar l'ànima, càlida com sopa, sobre les rajoles que callen.

Gemma Gorga

Llibre dels minuts

Ed. Columna, 2006

Més sobre l'autora, ací

[Ací podeu escoltar el poema dit per l'autora]
[Ací podeu escoltar una versió  del poema cantada per HdeAda]

[HABÍAN ATRAVESADO SUS FRONTERAS...]

(Refugiats sirians. Font: Ara.cat)

Los tracios, empujados por otros pueblos, llegan  hasta Tebas.  

Habían atravesado sus fronteras,   
atrás estaba el perdido origen,  
delante, la inmerecida furia de los dioses,  
la ostentación, 
la demostración de la injusticia 
palpable, del oro, de la muerte 
ajena. 
Por un momento sienten el fantasma 
de las futuras ciudades invadidas, 
del esfuerzo, de la lucha porque sí, 
la lucha a muerte. 
Solos al fin, permanecen inmóviles 
en la frontera del equívoco, 
llenos de asombro 
ante la extensión de lo incumplido, 
de esa función lejana, 
feria de encontrados esfuerzos, 
imperio de futuras causas. 
Surge un quedo lamento: 
es su ira, su encono, 
su último recurso.

Julia Escobar

Fluyen permanentes

Ed. Pre-textos,1984

Més sobre l'autora, ací 

TANKA

(Font del Noi Gran, Viladrau)

¿La poesia?
Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l'aigua pura i dura
d'una font emboscada.

Carles Riba

L'ENTORN I LES ÀNSIES

(Imatge pròpia: Onda)

Quan revises de clar en clar,
d'ombra en ombra, les voreres, 
els espais entre cases
i les portes vençudes,
construeixes el cor que alhora transitava.
I com la saba, l'olorosa saba, 
de totes les substàncies del carrer
portes missatges aturats
en la boira de les façanes.

Joan Climent

Notícia de murmuris

Poesia 3i4, 1989

Més sobre l'autor, ací

[COM UN VIDENT,...]

(imatge no identificada presa de la xarxa retocada per mi)

Com un vident,      
buidat dels ulls més foscos i marcits, 
recorro les partions d'aquest cos hostil 
que diuen que és el meu.
                          i no m'hi reconec. 
Indigent als estigmes que la veu 
cogita i crema, 
recullo l'atzar amb la copa d'or 
dels somnis mil·lenaris. 
Mentre la raó dels cossos es trobi 
en altres cossos, res no 
tindrà el seu propi nom. 

Com un bagatge invisible fuig la vida. 
Com un costum, l'eternitat del cant.

Jaume Pont

                             Jardí bàrbar

El mall, 1981

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (LXIX): LEONARDO, 1502

(Porto Ciesenaticho. Imatge no identificada presa de la xarxa)

La dolça i alhora perplexa harmonia

d'aquesta vesprada de setembre, sis,

de 1502, on esmoles la ploma geomètrica

per a constatar que, a les tres de la vesprada,

arribes a Porto Ciesenaticho.

Viatgeres i colpides per la pols de la Romanya,

les albardes es tenyeixen de pols, discreta i nua,

que t'acompanyarà. Seuries ací, com sóc jo ara,

a l'ombra d'una olivera llavors novençana?

La terra de tan llaurada emmudeix:

no som al setembre. Tampoc al 1502.

Algú em crida i no el sent. Setembre, sis.

Alexandre Navarro

La part del centaure

Edicions Brosquil, 2003

Més sobre l'autor, ací i ací

POEMA AMB DATA: NICCOLÒ

(Imatge pròpia)

Quattro settembre, muore

oggi un mio caro e con lui cortesia

una volta di più e questa forse per sempre.

Ero con altri un’ultima volta in mare

stupefatto che su tanti spettri chiari non posasse

a pieno cielo una nuvola immensa,

definitiva, ma solo un vago di vapori

si ponesse tra noi, pulviscolo

lasciato indietro dall’estate

(dovunque, si sentiva, in terra e in mare era là

affaticato a raggiungerci, a rompere

lo sbiancante diaframma).

Non servirà cercarti sulle spiagge ulteriori

lungo tutta la costiera spingendoci a quella

detta dei Morti per sapere che non verrai.

                                                                  Adesso

che di te si svuota il mondo e il “tu”

falsovero dei poeti si ricolma di te

adesso so chi mancava nell’alone amaranto

che cosa e chi disertava le acque

di un dieci giorni fa

già in sospetto di settembre. Sospesa ogni ricerca,

i nomi si ritirano dietro le cose

e dicono no dicono no gli oleandri

mossi dal venticello.

                                  E poi rieccoci

alla sfera del celeste, ma non è

la solita endiadi di cielo e mare?

Resta dunque con me, qui ti piace,

e ascoltami, come sai.

Vittorio Sereni

Stella variabile, en Dopo la lírica, Poeti iltaliani 1960-2000, 

a cura di Enrico Testa 

Giulio Einaudi Editore, 2005

Més sobre l'autor, ací

[Facilitat per Joan Navarro]

POEMA AMB DATA (LXVIII): CREUANT UNA PLATJA

((Imatge pròpia)

Era, aquell dia, 

el dos de setembre. 

I ací ens teniu, com una família, 

decidits a anar a la mar. 

Era, aquell dia, 

assolellat encara que amb un suau ventijol. 

Per dalt de la gran, buida platja 

el vent feia tremolar els centelleigs del sol, 

feia xisclar el groc a través de l'arena 

i espurnejar l'aigua de la llunyana marea minvant.

I ací ens teniu, mamprenent a fer coses

que la gent sol fer a la platja,

fent munts d'arena amb la pala,

asseure el nen en la salada meravella,

construir castells, fer puntades de peu a una pilota.

Els nens van prendre àdhuc un bany

com si fos un deure.

Era, però, aquell dia,

massa gelat per romandre molt de temps dins l'aigua.

Jo només mirava.

Van sortir de l'aigua relluents, les dents

carrisquejant, tots rient i esquitxant,

i ací eren ara, corrent davant meu

creuant la llarga platja

cap a la mare, cap a la germana,

cercant recer i tovalloles.

Jo vaig seguir-los a distància.

Però mentre travessava la platja, a mig camí,

me n'adoní de sobte amb sorpresa

que açò només passa una vegada.

Allò que estava fent, mai, mai tornaria.

Àdhuc el moment que acabava d'escolar-se

és aferrat dins l'eternitat

ràpidament com l'Edat de Ferro.

Això és el que significa la nostra mortalitat.

I em vaig sentir una mica perdut.

Açò no tomarà a passar mai més.

Però vaig continuar caminant

i molt aviat torní

a la família,

a la vèrbola d'eixugar i canviar,

al so del present.

I amb les palades d'arena

i els mossos a un entrepà de tomata

i les paraules de consol al nen

eixa sensació de pèrdua es féu fonedissa.

Jo celebrava, dóna la casualitat,

el meu aniversari aquell dia.

Complia quaranta-un anys.

Hi ha un antic proverbi rus que diu:

«La vida no és com creuar un camp».

És veritat: és com creuar una platja.

Gwyn Thomas

Poesia Gal·lesa actual

Edicions Alfons el Magnànim, 1992

Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Carme Manuel i Josep V. López]