POEMA AMB DATA (LXVIII): CREUANT UNA PLATJA

((Imatge pròpia)

Era, aquell dia, 

el dos de setembre. 

I ací ens teniu, com una família, 

decidits a anar a la mar. 

Era, aquell dia, 

assolellat encara que amb un suau ventijol. 

Per dalt de la gran, buida platja 

el vent feia tremolar els centelleigs del sol, 

feia xisclar el groc a través de l'arena 

i espurnejar l'aigua de la llunyana marea minvant.

I ací ens teniu, mamprenent a fer coses

que la gent sol fer a la platja,

fent munts d'arena amb la pala,

asseure el nen en la salada meravella,

construir castells, fer puntades de peu a una pilota.

Els nens van prendre àdhuc un bany

com si fos un deure.

Era, però, aquell dia,

massa gelat per romandre molt de temps dins l'aigua.

Jo només mirava.

Van sortir de l'aigua relluents, les dents

carrisquejant, tots rient i esquitxant,

i ací eren ara, corrent davant meu

creuant la llarga platja

cap a la mare, cap a la germana,

cercant recer i tovalloles.

Jo vaig seguir-los a distància.

Però mentre travessava la platja, a mig camí,

me n'adoní de sobte amb sorpresa

que açò només passa una vegada.

Allò que estava fent, mai, mai tornaria.

Àdhuc el moment que acabava d'escolar-se

és aferrat dins l'eternitat

ràpidament com l'Edat de Ferro.

Això és el que significa la nostra mortalitat.

I em vaig sentir una mica perdut.

Açò no tomarà a passar mai més.

Però vaig continuar caminant

i molt aviat torní

a la família,

a la vèrbola d'eixugar i canviar,

al so del present.

I amb les palades d'arena

i els mossos a un entrepà de tomata

i les paraules de consol al nen

eixa sensació de pèrdua es féu fonedissa.

Jo celebrava, dóna la casualitat,

el meu aniversari aquell dia.

Complia quaranta-un anys.

Hi ha un antic proverbi rus que diu:

«La vida no és com creuar un camp».

És veritat: és com creuar una platja.

Gwyn Thomas

Poesia Gal·lesa actual

Edicions Alfons el Magnànim, 1992

Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Carme Manuel i Josep V. López]