DESIG QUE SEMPRE MOR

(Enric Solbes, L'assassinat de l'amant.)
(Il·lustració presa del mateix llibre que el poema)

Que els déus em perdonen.
Des d'ara, agost de no sé quin any,
jure consagrar la meua vida
a la bellesa. Cisellar amb rou
les arestes dels diamants,
i beure, quan els ulls es perden a l'abís,
del calze més reblert, la vida més pregona,
degotim al coltell.
Veig, contínuament, dels amants caure
els pètals que un jorn de les ruïnes
escolliren, l'herba que abraçava
un camí entre les pedres, allò que ingenus
van dir etern.
Aqueix és el desig que sempre mor.
La història d'uns llavis,
el somni d'una llum.
Jo, no obstant això, li dic bellesa.
I escull aquest ofici
d'esmoladors de paraules,
de fetillers, de mags, d'estranys bojos.
I escric i reescric el mateix poema,
i comet sacrilegi i ofrene culte
a tot allò que sempre ha mort,

a tot allò que sempre ha mort,
un circell a l'orella,
onada que romp contra el teu cos.

Que els déus em perdonen.

Ramon Guillem i Alapont

Tret de L'espai del vers Jove. Mostra poètica jove 85.

Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Generalitat Valenciana, 1985

Més sobre l'autor ací , ací i ací.

PENSAMENTS PINTATS (I)

(Detall de El jardí de les delícies, Hieronymus Bosch)

Mentre al Paradís un jaguar es menja una rata

pintada en un quadre de Hieronymus Bosch,

jo perd el temps comprant-me un diari.

HOME DE DINS

(L’home de Vitruvi, Leonardo da Vinci)

Home de fora
mans d' escuma
i dits de seda

Home de dins
ulls silents
de malenconia.

Esguard que amaga
la seducció.

Guspira
de l' ànsia
i l' espera

Home ben endins

                 Pilar  Navarro

L'autora publica els seus poemes al seu blog EN LA TRINXERA: http://enlatrinxera.blogspot.com/

PRIMERA SOLEDAD

Primera Soledad és un curiós llibre escrit per Vicent Andrés Estellés en 1956. El manuscrit estigué 31 anys perdut en sa casa. Està escrit en castellà. V.A.E. el va escriure després de la mort de la seua filla Isabel que comptava amb tres mesos de vida. El poeta explica que “Prácticamente iba por los folios finales, cuando me ocurrió algo de muy difícil explicación: caí en la cuenta de que lo había redactado en castellano y no en mi lengua […] el hecho de que escriba en castellano merece una pequeña explicación: en mi caso podría decir con cierto énfasis, no sólo fue la lengua del amor, sino la lengua del dolor, del horror, de la soledad, del vacío, en una palabra”.

Tot el llibre és una gran elegia. Els sentiments de dolor envaeixen tota l’obra.

Aquest n’és un exemple:

(Picasso)

LA COSTUMBRE

Yo subí siempre aprisa los últimos peldaños
para ver a mi hija, para entrar en mi casa
y besar a mi hija: yo no he tenido tiempo
de acostumbrarme a eso, a ser padre: yo siempre
llegué corriendo a verla: se me ha muerto cuando
empezaba a tener su riente costumbre.
Y me recuerdo así, subiendo los peldaños
de dos en dos, abriendo la puerta de repente,
yéndome hacia el moisés sin besar a Isabel,
quitarme la bufanda, decir qué frío que hace.
Yo no he tenido tiempo de sentirme importante
con mi casa, Señor, con mi hija, Señor,
con mi paternidad. Yo sólo he conocido
la prisa, el frenesí, esta terrible cosa
que de pronto ha acabado de golpe y sin remedio,
Señor, sin vuelta de hoja, de un hachazo brutal.

 

Vicent Andrés Estellés

Primera Soledad

Edicions Alfons el Magnànim,

València, 1988 

MIRADA - VEU

(Fotomuntatge propi)

La mirada
alça el vol sobre
la veu impertèrrita del no-res.

METAMORFOSI ÀURIA

(Imatge pròpia)

Quan sóc arbre

visc tranquil,

sense angoixa.

Però les músiques dolces,

des de lluny,

m’atrauen i jo,

convertit en ocell

d’ales multicolors,

vole cap a elles

amb il•lusionada alegria.

Menge els seus fruits

i, sense adonar-me,

em transforme de nou en arbre,

ara amb nous fruits

que atrauen altres ocells

que abans també eren arbres.

I dorm tranquil.

FIL DE LLUNA

(Fotomuntatge fet a partir d'una imatge no identificada presa de la xarxa)

Poema tret de Poemes mínims de Ramón Dachs, Ed. Germania, 1995

LEONARD COHEN

Leonard Cohen, premi Príncep d'Astúries de les lletres. Merescut homenatge!

L'AUTOBÚS

Vaig ser l'últim passatger del dia.
Només estava jo a l'autobús.
Em sentia content que s'estigueren gastant tants diners
només per a emportar-me per la Vuitena Avinguda amunt.
Conductor! Vaig cridar, estem vosté i jo aquesta nit.
Fugim d'aquesta gran ciutat
a una ciutat més petita, més pròpia per al cor,
conduïm més enllà de les piscines de Miami Beach,
vosté en el seient del conductor, jo uns quants seients més arrere,
però en les ciutats racistes canviarem de lloc
per a mostrar com li ha anat de bé en el nord,
i busquem per a nosaltres alguna diminuta vila pesquera americana
a la Florida desconeguda
i aparquem justament a la vora de l'arena,
un enorme autobús com un senyal,
metàl•lic, pintat, solitari,
amb matrícula de Nova York.

   De Flors per a Hitler, 1964

(Traducció del castellà a partir d'una versió d'Antonio Resines)

DIA CLAR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Deslliurat o vençut
em guanya aquest matí
el sol lliscant
sobre el meu front.
Ni encalce nous afanys
ni demane més respostes.
Com una nau,
m'anihile al fons
del dia clar.

Regne de solitud,

JÓSEP MARIA ASENCIO

Poesia 3 i 4

Més sobre l'autor, ací