DEL MARÇ DEL 79



(Imatge presa d'ací)

Cansat de tothom que em ve amb paraules,
paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol a la neu.
Llenguatge però cap paraula.

Tomas Tranströmer

La plaça salvatge

Traducció de Carolina Moreno, 2007

EMMUDIDA (BESLLUM)

Una paraula,

una i prou,

que atapeïda de sons

trenque l'amarg silenci,

la remor de la mar,

la llarga nit.

Una paraula,

una i prou,

com pluja a la nit

que es perd sobre la mar,

ompli versos al capvespre

i aixeca metàfores al vol.

Una paraula,

una i prou,

per a omplir silencis,

guarir esperits,

orejar l'infinit.

Joana Navarro

Besllum

Ed. Denes, 2011

Més sobre l'autora, ací

POEMA AMB DATA (XI): FOC DE SANT JOAN

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Els vailets que a l’estiu,

roben la fruita dels horts

i els altres, els que no la roben,

i fins aquells petits monstres

que durant llargues tardes xafogoses

aprenen les lliçons d’història;

tots plegats            

i llurs mares i germanes

i les nenes del veïnat

de menys de catorze anys

i algun home escadusser

que diu que estima la família,

però que, en realitat,

no té deu rals per prendre’s un cafè;

tots plegats, repeteixo,

criden desassenyadament

i riuen i s’empaiten

i encenen, incansables,

mants coets i petards

a l’entorn d’un foc de llenya verda,

mànecs d’escombra

i qualque resta de cadira vella.

Fa una nit calorosa

i hom es veu obligat a mantenir

les finestres obertes.

I el poeta,

que odia de tot cor aquest costum

i que, silenciós i sol, a dins la cambra

incitava les Muses en veu alta

per enllestir un poema dedicat

a l’estimada absent,

ara abatut,

llegeix una novel·la

que és com un manual del crim

en vint-i-set capítols.

              

  Miquel Martí i Pol

 "El Poble" dins Poesia completa

Edicions 62, 2008

PENSAMENTS PINTATS (VIII): TERRA ERMA

(Imatge d'Antonio Santos, presa d'ací)

Sovint, les llavors

recuperades del ciment

pel vent suau del matí

cauen sobre terra erma.

DE POETES CREATS PER MI: PETE JUNE

El poeta Jack Williams, més conegut pel pseudònim Pete June, (Ely, East Cambridgeshire, 1730 - Londres, 1790) va  nàixer al si d’una família de religió quàquera, cosa que va marcar la seua vida i la seua obra poètica.

En la seua joventut, Pete va acceptar els preceptes de la seua religió, però, a poc a poc, va anar distanciar-se degut a la censura que la seua comunitat exercia sobre els seus escrits, qualificats de molt influenciats pels costums d’altres religions protestants.

El 1760 va decidir abandonar la seua comunitat i es va traslladar a Londres on va entrar en contacte amb altres poetes anglesos de l’època. Va establir una gran amistat amb el poeta Thomas Gray, representant del corrent poètic “poetes de cementeri” (Graveyard Poets). Aquest, al final de la seua vida, va influenciar molt l’obra de Pete que es va quedar enlluernat pel poema “Elegy Written in a Country Churchyard” (Elegia en un cementeri d’aldea).

Pete va morir per la tuberculosi, sol i oblidat, en una pensió de Londres.

Tota la seua obra està marcada per la tristesa i l’esperit romàntic. En són exemples  d’açò poemes com “Pobre, sense consol”, “Fruits del cementeri” o “La pols silenciosa”.

La seua obra va ser recollida en un volum titulat “Poemes de June” publicat el 1886 per l’editor William Randolph Hearstl, a Nova York.

El següent poema va ser escrit per Pete June com a resposta a la seua comunitat quàquera (“fills de la llum”) després de la censura d’un poema què parlava de la importància de guiar els joves en l’aprenentatge de la religió.

ESTIGMES DE LLUM

A recer de la memòria

      hi són

els estigmes de la llum,

la buidor més estremidora

i els signes de vida.

(Perduts,

               orfes de records,

sense una mà generosa

que els allibere de la seua

inconsistència).

SÈNIA DE PETITS VICIS

(Imatge de la portada del llibre "Frangilla" de L. FAIRFAX, Muckley)

Sé que m'estimes i te n'embroque

a la meua manera,

des del meu món

enfora de tu

i des de dins d'un petit cercle.

Sé que t'estime i me n'embroque

a la teua manera,

des d'un altre món

enfora del meu indret,

perduda en la constància del meu viatge.

Encarna Sant-Celoni i Verger

Sènia de petits vicis

La Forest d'Arana, 1989

Més sobre l'autora, ací

POEMA AMB DATA (X): CATORZE DE JUNHO

Aquest poema ja va ser publicat al blog el 25 d'agost de 2011 quan encara no havia començat la col·lecció de poemes amb data. Hui, 14 de juny, torne a recuperar-lo.

(Videopoema fet per mi a partir d'imatges pròpies i preses d'internet. La veu és de José Saramago que recita el seu poema en castellà; forma part del disc En esta esquina del tiempo de Luís Pastor)

Cerremos esta porta.

Devagar, devagar, as roupas caiam

Como de si mesmos se despiam deuses,

E nós o somos, por tão humanos sermos.

E quanto nos foi dado: nada.

Não digamos palavras, suspiremos apenas

Porque o tempo nos olha.

Alguém terá criado antes de ti o sol,

E a lua, e o cometa, o negro espaço,

As estrelas infinitas.

Se juntos, que faremos?

O mundo seja,

Como um barco no mar, ou pão na mesa,

Ou rumoroso leito.

Não se afastou o tempo. Assiste e quer.

E já pergunta o seu olhar agudo

À primeira palavra que dizemos:

Tudo.

CATORZE DE JUNY

Tanquem aquesta porta.

Lentes, lentament, que caiguen les nostres robes

Com de sí mateixos es desnuarien déus.

I nosaltres el som, encara que humans.

Res ens ha estat donat.

No parlem doncs, només sospirem

Perquè el temps ens mira.

Algú  haurà creat abans de tu el sol,

I la lluna, i el cometa, l’espai negre,

Les estrelles infinites.

Ara junts, què farem? Siga el món

Com vaixell al mar, o pa a taula,

O el remorós llit.

No s’allunyà el temps, no se’n va anar. Assisteix i vol.

La seua mirada aguda ja era una pregunta

A la primera paraula que diem:

Tot.

José Saramago

Poesía completa

Alfaguara

(Traducció feta per mi a partir de l'original i de la traducció al castellà d'Ángel Campos Pámpano)

PENSAMENTS PINTATS (VII): ROSTRES

(L'autor del blog, fotografia de Miguel David)

Hi ha rostres que només són reconeguts quan han estat perduts.

AMISTAT

(Fotomuntatge propi a partir d'imatges no identificades preses d'internet)

                                                         a Juana

Ara que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

escric paraules que esgarren les distàncies;

paraules amables que volen com papallones

fins les teues finestres, que porten amistat,

que dolçament bressolen els dits de la memòria.

Ara que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

mire les llunyanies i les faig proximitats;

distàncies que ressonen en tots els vents,

que evoquen records i passats tendres,

que lluiten contínuament contra l’oblit.

Ara, que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

em capbusse en les aigües del temps;

aigües plenes de gestos generosos,

que esbossen somriures permanents,

que miren de fit a fit el futur i els horitzons.

Sempre he sabut que més enllà de les distàncies

està el fil esfilagarsat de l’amistat i en ell visc

invocant-la en veu baixa, quasi calladament.

(Les lluernes saben de què parle).

TANKA DELS SILENCIS I LES PARAULES

(El crit d'Edvar Munch)

En saragata,

silencis i paraules:

Els sentiments

que pugnen per eixir

de la foscor de l’ànima.

POEMA AMB DATA (IX): TAROT 03.06.83

(Tarot egipci)

Sorgeix del fons del temps

la lliure voluntat.

Segant el temps passat,

escolliràs l’amor,

com  un aprenentatge.

Salvador Jàfer

Orquídia, dins de Produccions Ansietat (1970-1988)

Poesia 3i4

Més sobre l'autor ací i ací

CAFÉ GIJÓN

Ser com ser,
uno para otro,
"otro" para uno
en otra luz que
no nos separe tanto
a unos de otros.

Horacio Rodríguez Aragón, 1969

(poema penjat al Café Gijón de Madrid)