PAÜRA

(Habitació d'hotel, Edward Hooper)

L’última parada del llarg viatge

a la cambra de l’hotel.

                                       Medita,

s’angoixa mirant les busques del rellotge.

Caminen, caminen; un segon, un altre...

Un minut, un altre... Una hora, una altra...

Cronofòbia, cronofòbia, cronofòbia!

No s’aturen, no s’aturen, no s’aturen.

Tapa l’espill, clou les parpelles.

La seua imatge llança estelles

                      de temps,  de temps, de temps...

I ara? Sonen les campanes de la catedral.

Foll, busca la forma del temps ―dura fesomia,

estranya figura que habita els indrets de tots els camins―

per a desbudellar-la amb la mà impacient

i assassina d’un escorxador.

No hi és, no hi és, no hi és!

                   La fugida inútil, inútil, inútil...

Només li resta la paüra, la paüra, la paüra...

(Darrere, 

           sobre el llit de l’habitació, 

                       mor una paraula tremolosa.)

MULTNOMAH

(Multnomah falls, foto presa d'ací)

Ens freturaven, ai, les primaveres 
roja la sang dels gerds s'esmunyia pels dits 
en la verda foscor dels camins de Multnomah. 
Sota el llençol de l'aigua els colors sense límits, 
el riure dels amants sota el llençol de l'aigua, 
braços i mans, malucs, les natges poderoses, 
el desig en les dents i les aixelles, 
el borrissol secret, el bot del talp 
sobre la pell humida, a frec de llavis 
el món, els hemisferis, el temps sobre 
les mans sota el llençol de l'aigua, el temps 
redó sobre les mans, com una flor, 
ulls, llengua, melic, tot el teu món, tan dolç, tan meu 
i la flama infal·lible que encenia 
una per una totes les estrelles. 

Jaume Pérez Montaner

Màscares

Edicions Alfons el Magnànim, 1992

Més sobre l'autor, ací.

PENSAMENTS PINTATS (XXII)

(Parell de sabates, Vicent  van Gogh) 

Amarre les sabates del present amb els cordons del passat per a caminar cap al futur.

GHAZAL

(Part de la portada del llibre. Pau Àlvarez)

No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar?. Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?

Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?

No hi ha ningú que sàpiga la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?

Jo i aquest racó salvatge: la pena de meu fracàs i aquest desig;
no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.

Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort 
però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir…

Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.

Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.

Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta:
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.

Nadià Anjoman

Jo, que no he valgut els budells d'un gos

Edicions 96, 2013

(Versió de Josep Vicent Cabrera a partir de la traducció de Khizra Aslam)

Més sobre l'autora, ací i ací.

POEMA AMB DATA (XL): ELS AMANTS

(Bosco i Admira) 

19 de maig de 1993: dos amants, ell serbi i ella

               musulmana, van ser abatuts a mans

        dels franctiradors. Els seus cossos, abraçats,

                        restaren dos dies al carrer.

Al bell mig d’un carrer prohibit,

al bell mig d'un sinuós trajecte d'asfalts irats i ombres sigil·loses,

dues mans saben d'unes altres mans,

dos llavis saben d'altres dos llavis,

dos braços saben d'altres dos braços,

allí, al bell mig d'aquell carrer oblidat on l'aire s'encalma

i la fúria tràgica dels focs i els coures de l'hivern

esventra i encalça la llarga i feixuga estora de la pena.

                     Hi ha instants en què el món s'ensorra sota els peus,

instants en què la vida té un preu ben efímer,

en què l'amor, ombra eterna dels Capuletto i els Montesco,

ompli tots els buits que la desídia i el rou embruten cada matí

i salva el breu i digne espai de vida arbrat pel soroll de la batalla.

           Hi ha també, però, la mort, aquesta urpa que esquinça el desig,

que corglaça vergers i paradissos com una gangrena antiga,

que sap d'escorces i ermatges, que no comprén

la plenitud humil de dues mans agafades

omplint el segell infinit i digne de l'últim hàlit de vida,

que no entén ni d'aladres i d'espigues

i ens ompli la boca d'un gust amarg i felós a paradoxa i a cendra

quan, insomnes i perduts, vaguem per la nit cercant les últimes respostes                                          

a l'enlloc o a la impotència.

              Hi ha instants, Bosco i Admira,

en què la misèria dels lladrucs enderroca tot signe, tot anhel,

claudica i somou qualsevol alé de bellesa entre els salzes

d'aquella plaça on la humanitat ha conegut

el nom irrevocable del seu auguri.

Al bell mig d'aquell carrer prohibit,

contemplat pel món com l'escenari fosc d'una tragèdia antiga,

jauen, encara, dos cossos, bells i altius amants,

habitants d'un paradís o d'una terra erma sota el jou dels arbres cremats,

sotjadors de la tolerància d'uns ulls ombrívols,

captaires del desig i la innocència,

presoners de l'àmbit irrenunciable de l'amor 

on l'ànima i l'avenir descansen i, eternament, es perduren, 

somniadors d'un món en què el cor daurat de l’espígol 

sempre valdrà més que qualsevol acer delmat i ferit 

sota el pes de totes les cadenes. 

Al bell mig d'aquell carrer oblidat 

dues mans saben d'altres dues mans assetjades i nobles entre la foscúria.

Manuel García i Grau

La ciutat de la ira

7 i Mig editorial de poesia, 1998

Més sobre l'autor, ací.

Més sobre el fet, ací.

VIURE

(Imatge pròpia)

Viure és això: un cos que alena,

que palpita, que sua, que sent el buit del temps.

Joan Fuster

La pell que s’estremeix al pas de la llum

i s’eriça en sentir la veu arcana i trista del vent.

La pena dins la pena. El dolor dins el dolor.

Un rastre de vol de papallones capturat

per una mirada blava i tendra.

La memòria dins la memòria. L’angoixa dins l’angoixa.

Un llamp d’incerteses que s’aboquen

per rius de dubtes i retrets.

La por dins la por. El somni dins el somni.

El creixement vacil·lant de l’escorça

de l’arbre dels desitjos.

El buit del cos dins el buit del temps.

Una pressió contínua, ingràvida,

a punt de rebentar el fràgil cos.

L’últim silenci dins l’últim silenci.

                                                     Viure.

POEMA AMB DATA (XXXIX): FRANCESC I HORTÈNSIA

(Imatge no identificad apresa de la xarxa)

Gent de ribera

gent falaguera.

Tres càmeres a llom

i un diumenge a Barcelona.

Era el catorze de maig.

Si del sol ens refiàvem, era un dia magnífic

tanta llum per registrar!

Els quioscos, els amics, els museus, les fundacions...

Un paraigua sense pluges

un capell primaveral

un bastó d'alguna fira

tres senyals d'identitat.

Vam gaudir junts per un dia

i encara ho hem de celebrar:

Tal dia com aquell...

Ricard Huerta

Un dia

Bromera poesia, 1996

 Més sobre l'autor, ací.

POEMA AMB DATA (XXXVIII): 13 DE MAIG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Aquestes persones estan plenes d'esperança, plenes d'energia criminal!

Enmig de la pluja torrencial porten de la corretja els dinosaures,

també obrin les seues maletes i les tornen a tancar,

i canten a cor: "El dia 13 de maig és l'ocàs del món,

no viurem molt més, no viurem molt més".

Difícil dir qui riu, qui es fixa en mi, qui no,

en aquest safareig, i com d'ample i profund és l'abisme.

Veig com s'enfonsen lentament les persones i els cride

les següents paraules: veig com us enfonseu lentament.

Cap resposta. Sobre llunyans vapors de passeig, fatigades i intrèpides,

toquen orquestres. Ho lamente molt, no em sembla just

com es moren tots, calats, en aquest temps plujós, és una llàstima,

podria plorar, plore: "Però ningú sap",

plore, "en quin any, i açò és, açò és meravellós".

Però els dinosaures, on s'han quedat?  I d'on provenen

aqueixos milers i milers de maletes calades

que buides i sense amo suren en l'aigua? Jo nade i plore.

Tot, plore, com abans, tot es balanceja, tot

sota control, tot funciona, les persones probablement ofegades

en la pluja obliqua, llàstima, no importa, per a plorar, està bé,

vagament, difícil dir per què continue plorant i nadant.

Hans Magnus Enzensberger

L’enfonsament del Tirànic

Edicions Alfons el Magnànim, 1993

(Traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual)

Més sobre l'autor, ací.

VIATGE DE MAIG

Hui és l'aniversari d'Olga Xirinacs. El cau de Calpurni publica aquest poema seu com a homenatge a la seua tasca literària. Els déus podran oblidar-se, nosaltres, no. Felicitats Olga! Per molts anys!

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi va haver un temps que el maig era distint,

blanc i verd, i el podia travessar amb els ulls.

Ara, pensant-lo, sabent-lo tan distant,

no em puc estar de mirar-lo, perplexa,

bocins de món vibrant entre miratges.

Eren uns anys que els déus no amenaçaven,

els veia al mar nocturn com brillants escampats.

Jo flotava entre boires, camí de les estrelles,

amb aquell vagar propi de la joventut alada.

Sé el camí que he anat fent sense comptar-ne els passos.

I ara, aquest maig, i també d'altres cap aquí,

trobo que, si hi ha déus, s'han dissolt en la fonda

i extensa solitud del silenci; m'han deixat caure a plom

des d'altituds glaçades, radiants i estranyes

cap a foscors cada cop més temibles,

com les de l'oblit dels altres i el saber

que les imatges eren només ombres.

Olga Xininacs

La taronja a terra

Ed. Òmicron, 2011

Més sobre l'autora ací i ací.

POEMA AMB DATA (XXXVII): CANT XX

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El vuit de maig, quina sorpresa

quan el Titànic es va enfonsar.

Hi havia un fogoner, li deien Shine,

posava llenya en la gran caldera.

Estava menjant-se un plat de pèsols amb cansalada

quan de sobte el plat se li'n va anar nadant.

Capità, diu, estic menjant pèsols amb cansalada,

quan de sobte se me'n va el plat nadant.

El Capità digué: potser tens por?

Pensa, Shine, en tot el que em deus!

Shine, tu seu sobre el teu negre cul

i jo pose en marxa les meues bombes.

Shine torna a baixar i veu el fum,

i l'aigua li arriba fins al ventre.

Capità, diu, veig el fum

i l'aigua m'arriba fins al ventre.

El Capità diu: potser tens por?

Pensa, Shine, en tot el que em deus!

Shine, tu seu sobre el teu negre cul

I jo pose en marxa les meues bombes.

Shine torna a baixar i es gita,

però l'aigua ja li arriba fins al mentó.

Capità, diu, jo em gite,

i l'aigua ja m'arriba fins al mentó.

El Capità diu: potser tens por?

Pensa, Shine, en tot el que em deus!

Shine, tu seu sobre el teu negre cul

I jo pose en marxa les meues bombes.

Capità, diu Shine, tu sempre tens raó,

però aquesta volta es paga amb la vida!

Shine es lleva la camisa i no diu res,

es lleva la camisa i bota per la borda.

El Capità crida: Shine, no em deixes a l'estacada!

Ací tens cent seixanta dòlars per a tu.

Lleva't la camisa, Capità, diu Shine,

i bota ací amb els taurons!

La filla del Capità en coberta

tira el seu sostenidor.

Shine, estimat Shine, crida ella també,

la maneta al sexe, les braguetes al coll.

Shine, estimat Shine, no em deixes a l'estacada!

El meu sexe blanc serà tot teu.

Shine diu: no, moltes gràcies, no tinc temps,

per desgràcia me n'he d'anar a casa, ma casa està lluny.

Shine segueix nadant, nada com una anguila,

es troba una balena pel camí.

La belena diu: Shine, nades molt bé,

però si et pille, t'engoliré.

Shine diu: per mi!, si m'agafes,

i en un santiamén s'havia esfumat.

A Washington caigué com una bomba

que el Titànic s'hagués enfonsat.

Shine estava assegut al cantó, escoltà l'esvalot,

convidà a una altra ronda, estava ja prou borratxo. 

Hans Magnus Enzensberger

L’enfonsament del Titànic

Edicions Alfons el Magnànim, 1993

(Traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual)

Més sobre l'autor, ací.

SALA D'ESPERA

(Imatge no identificada
presa de la xarxa)

Em sent culpable
del dolor que t'habita,
Com consolar-te?
No són unes mans fortes
les meues, faig poemes.

Iban L. Llop

Sala d'espera

Edicions 96, 2013

Més obre l'autor, ací.

PRELUDI DE PLUJA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quan queia pels envans
interiors
el plany de tu,
lleuger adolescent
damunt l'ampit,
deixava que la pluja
em retornara el món.

I avui, sota altra pluja,
enmig de la maror meridiana,
de tu i de mi ja nues les parets, i el temps ja nu,
s'enlairen i se'm claven
obscurs fullams de xops, salzes verídics,
taurons de nàufrag, illes coral·lines i palmeres
reals com claus crements, com maltractades
fustes fermes de nàufrag.
I, com ahir, m'agarre
al meu dolor de tu, que em bat i em funda.

Ja nus els barandats
interiors,
i el plany ja nu,
per les quatre parets
de l'anima m'escole.
I plou. Però, no torna.
No torna aquella pluja.

Antoni Ferrer

Bagatel·les

La forest d'Arana, 1990

Més sobre l'autor, ací.

sèrieAlfa58

Ja ha aparegut el número 58 de la revista electrònica sèrieAlfa que dirigeix el poeta Joan Navarro. En aquesta ocasió està dedicada a quatre poetes italians. 

Aquest és un dels poemes que podeu llegir.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

He dormit pel carrer, he recollit burilles

ni que fossin or. He sentit l’odi

com un clau penetrant en la meva carn

mans enfonsades en les butxaques o en els diaris

mirades innocents i ullades plenes de temor.

El vent mesclava l’olor de cervesa

amb els perfums i els fums de les avingudes.

Hi havia bregues i drogats de nit

que no em deixaven dormir

albiraments de perifèria

i pregàries fins a l’albada a l’hivern

per tornar de nou a aixecar-se.

Andrea Cati

Traducció: Lucia Pietrelli

Ací podeu trobar el poema original en italià i informació de l'autor.