EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dimecres, 29 de gener del 2014

TRENQUES LA NIT

El divendres, 31 de gener, a les 19,30, l'amic Jordi Guerola presenta el seu poemari "Amagatalls" al Centre Sociocultural de L'Eliana. Us deixe un tast del llibre.


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Trenques la nit
quan em demanes misteri.
Sona la música
a ritme dels nostres batecs.
Per un instant
els nostres cossos
esdevenen invisibles,
perplexos,
acaronen records
que anem fent
amb cada sospir.

Jordi Guerola
Amagatalls
Ed. Germania, 2013

Més sobre l'autor, ací.

dissabte, 25 de gener del 2014

HI HA MOMENTS QUE TOT CAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Hi ha moments que tot cau.

Com un vidre
cau la mort dins el cau del cervell
com el cos del silenci
espill que fou bell i ja és vell.

Hi ha moments

que tot cau. De les mans
cauen ànimes de marbre
com versos gelats o pedres fosques
i són els ulls un pou

tot tarquim
sense rels
i tot por.

Cau la nit com un cau.

I la llum
cau de vida
cau del cel   

          cendra o neu

cap a l'avenc dels morts
lents cabells

d'un vell Déu.

Josep Piera
Renou: la pluja ascla els estels. Renou
Tres i Quatre poesia, 1976

Més sobre l'autor, ací.

dijous, 23 de gener del 2014

PENSAMENTS PINTATS (XXVI)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Som
lenta combustió,
cendra postrema, 
nuesa i soledat, 
futura absència,
domini desconegut,
fulles de silenci.


diumenge, 19 de gener del 2014

IMAGINES I PREJUTGES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Fèiem el so alegre d'una clau al pany
que obre una porta.
Ens vam despullar com qui obre
finestres que miren al mar:
els ulls fixats en cada línia d'horitzó.
En l'aigua dels besos
vam ofegar la set.
I les illes
van tocar la costa.

Ara imagines i prejutges
què s'hauria fet de nosaltres
si aquell amor hagués tingut més dies
com un tren al qual afegeixen més vagons,
si aquella tarda ara no l'hagués convertit
en aquest poema, bandera hissada
que sense vent
no oneja.

Perquè al capdavall
-com has gosat dubtar-ne?-
es va imposar la realitat:
les illes
van tornar a ser-ho.
Manuel Forcano
Estàtues sense cap
Editorial Proa, 2012
Més sobre l'autor, ací.

dijous, 16 de gener del 2014

POEMA AMB DATA (LXVI): 16-1-1991 A SUMER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Haver escrit bellesa, goig,
bellesa i goig: sentit.
Haver escrit, amb cura,
aquesta breu paraula: dignitat.
Haver escrit això.
I encara més, pensar-hi,
com si fóra, de sobte, una primera volta.
Com diuen que vol dir el mot revelació.
Haver escrit, pensat, cregut, sentit.
Després poder dormir, mirar els noticiaris
i beure una cervesa, parlar amb els amics
del regiment del món, de les actualitats.
Enric Sòria
Compàs d’espera
Edicions de la Guerra, 1993

dimecres, 15 de gener del 2014

POEMA AMB DATA (LXV): 15 DE GENER 1991

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Els amos van manar començar.
En nom de fidels lleis hi engegaren
els deleteris punts de l'estratègia.
Ara esdevé rosat el Tigris cada jorn.
Els cérvols han fugit, al Nord, a les muntanyes.
Entre rostres humiliats, els nens demanen llet.
Enllà els límits possibles predominen duars,
cues i remembrances d'allò que no serà.
S'han barallat els déus de tots dos bàndols.
Comença el foc. S'enrunen les mirades.

        Se'm van cremar les mans mentre palpava
        les sines de l’amada.

El Nord i el Sud: tot fou desert. Els ulls,
el desig, les noves. Solament els estels
foren multiplicats cada capvespre.
La nit es féu de por i el dia
d'allargassats fantasmes.
Tot el mar s'hi afonà. Safareig tèrbol.
El cel caigué. Queia, cada hora.
La veritat, però, empara tots dos bàndols.
Establida per decret, una pàtria 
en fou la causa. Una pàtria?
Oh, jo tenia una pàtria, perduda, 
a la riba del mar. Demaneu per mi 
i us respondran les velles oliveres.
Les fidels lleis res no hi fan.

         Se'm van cremar els ulls mentre esguardava
         els cabells de l'amada.

Ara els carrers són buits i tot ho tapa
un roig arenal.
La sang renta totes les robes.
No puc encendre el llum ni beure aigua.
Oh, quants ocells famolencs alcen el vol!
Quantes goles desfetes!
Quantes caixes d'odi s'han destapat!
La llibertat mostrà les greus essències
i convertí en cappare un tirà.

        Se'ns va cremar la sang mentre parlàvem.

Hem d'apujar per l'escala dels àngels
i convèncer els déus:
"que els innocents siguen ja d'una
quitis de fam, i de dominis ".

 Joan Ismaïl
                                                     Vint-i-nou poetes valencians contra la guerra
                                                           La Forest d’Arana, 1995

dissabte, 11 de gener del 2014

dimecres, 8 de gener del 2014

DESOLACIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
I no podrem submergir-nos en eixa mar fosca, muda,
que atresora els nostres dúctils silencis i, egoista,
els guarda i continua, famolenca, devorant mirades
permanentment avesada amb l’ull sobre la superfície.

I no podrem acoblar la sang amb els ulls que ja no hi són
perquè només són tots dos líquids...
                                                             aigua, silenci,
gebres que han naufragat en el fons de les aigües del temps imperfecte.

Com un volcà amagat, però, ara voldríem fer nàixer

                           l’illa dels records sobre la mar desolada!

Del meu "Llibre de contemplació"
Editorial Germania, 2013

diumenge, 5 de gener del 2014

DE COM DOS POETES ALEGRES...

(Imatge pròpia)
DE COM DOS POETES ALEGRES NO TONSURATS 
FAN VIA NOCTURNAL PEL CARRER DE LA MAR

Tots dos encerten novells passatemps:
El del capell groc persegueix la granota;
l'altre amb el coltell fa a roda.
Joan, amb el jonc, dissenys diversos
mentre gaudeix Pau a picotar versos.

Pere Bessó
Les llimes de la vosgiana
Edicions de la Guerra, 1987
Més sobre l'autor, ací.

dimecres, 1 de gener del 2014

POEMA AMB DATA (LXIV): EL OTRO (ENERO 1, 1959)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Nosotros, los sobrevivientes,
¿a quiénes debemos la sobrevida?
¿quién se murió por mí en la ergástula,
quién recibió la bala mía,
la para mí, en su corazón?
¿sobre qué muerto estoy yo vivo,
sus huesos quedando en los míos,
los ojos que le arrancaron, viendo
por la mirada de mi cara,
y la mano que no es su mano,
que no es ya tampoco la mía,
escribiendo palabras rotas
donde él no está, en la sobrevida?

 Roberto Fernández Retamar
Vuelta de la antigua esperanza
La Havana, 1959


Més sobre l'autor, ací.