(Imatge pròpia)
Sóc un home sol,
un sol infern.
SALVATORE QUASIMODO
Com un deliri,
com una estranya contorsió,
com un tràgic pantaix
ens creix l'infern a dintre
massa vegades.
Em llançaria llavors
per finestrals enormes,
els cabells esbandits,
la mà segura,
i correria per camps inconeguts,
i entorn de l'illa,
i en amagats racons
dansaria tot sol,
i cantaria alegre
en les coves antigues.
Pere Gomila
Regió afòtica
Ed. Moll, 1978
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
No vull pas pensar-ho això que ens creix l'infern, i si a sobre ens llancem per finestrals, ja no tindrem esma per còrrer cantar o dansar.
Bon vespre, Jesús.
Llançar-se pel finestral, l'últim!
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada