EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

diumenge, 27 de febrer del 2022

BRITISH MUSEUM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

BRITISH MUSEUM

 

Amenhotep Tercer

està cansat de fer

de ninot a les fotos dels turistes.

 

Avui n’hi han fetes mil

i escaig, un vodevil

de mil i escaig papers protagonistes.

 

Hi ha somriures, rialles,

hi ha petons d’esposalles,

hi ha tendreses que els anys han esblaimat.

 

Amb un cop de parpelles,

el Temps en farà estelles.

Ell seguirà fitant l’Eternitat. 


Miquel Àngel Llauger

Llum de cançó 

Edicions 62, 2022

Més sobre l'autor, ací

dimecres, 23 de febrer del 2022

CASA DESPENTINADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Casa despentinada

 

El sol que entre esglai

i esglai entra

fereix la nostra intimitat

preservada no sé per què.

 

Despertar-me i passejar

pel teu cos; res més.

 

Que les meves hores

sempre s’esllavissin per cossos estimats.

 

Que els meus poemes

—escrits mentre descanso—

tinguin la llum i l’aire tebi d’una cambra

havent dinat, quan el sol de biaix l’enfoca

i el llit és desplegat.


Àlex Susanna

Dits tancats. Antologia 1978-2018

Pagès Editors, 2019

Més sobre l'autor, ací 



diumenge, 20 de febrer del 2022

NOVEMBRE DE 2014

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
 

Novembre de 2014

A Antoni Ferrer



La pietat o el dolor o un silenci de llavis cosits amb fil d’aram en aquesta nit 
immensa amb un cel de gel que amenaça de trencar-se sobre la ciutat. La pietat o la fi diuen que ha escrit algú amb la sang d’un cérvol jove sobre les murades de vora riu amb cal•ligrafia d’espant. La pietat o el dolor o l’estridor aterridor de les màquines lluents a les línies de sagnat dels escorxadors industrials i el bramul desesperat de la vaca estúpida i el bel persistent i inútil de l’ovella enganyada. La pietat o la solitud angoixant aquesta nit humida, la primera potser d’una eternitat sense promesa ni salvació. La pietat o la desesperança i la buidor o la bogeria i l’odi o la mort pútrida o la flor única creixent en un marge sobre un jaciment d’ossos corcats i amb l’ànima de plom. La pietat o la humiliació o un riu d’esclaus descalços i sense ulls arrossegant-se lentament per tota Europa dins d’un núvol de papallones sinistres. La pietat o les runes infinites del continent i la història.

La pietat o l’espera inquieta aquesta nit rúfola de novembre de 2014 mentre Lluís Miquel acompanyat d’una orquestra mínima canta secretament En el port d’Amsterdam, mentre ara mateix als passatges de la ciutat, sota una llum grogosa de cadàver, desenes d’homes-cuc s’apaguen dins dels seus sacs de dormir sense saber que ha estat la vida sense por.

Aquesta nit la pietat o la crueltat malaltissa de l’envejós o el no-res o una fe qualsevulla.


Francesc Viadel
Dins "Els deus no abandonen Antoni"
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autor, ací 

dijous, 17 de febrer del 2022

TORNAR A LES FONTS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 TORNAR A LES FONTS

 

Gaudeix de les petites coses,

perquè pot ser que un dia giris la vista enrere

i t’adonis que eren les coses grans.

Robert Brault

 

 Considere necessari

tornar a les fonts,

trobar la poesia de les coses corrents,

comuns del dia.

Considere necessari

dir el que vull:

un got de vi,

un tros de pa,

l'ombra d'un arbre,

i els teus ulls.

Considere necessari

voler el que dic,

escriure el que vull,

voler el que escric:

no envelleix l'amor, estimada,

amb què t'estime.

 

Eusebi Morales

Tros de terra

Viena Edicions, 2014

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 14 de febrer del 2022

HIROSHIMA MON AMOUR. VARIACIÓN

(Imatge  no identificada presa de la xarxa)

Martes, enero 12, 2021

                                      Hiroshima mon amour. Variación


Hiroshima se ha llenado de flores. Lo sé todo. No sabes nada. Sin embargo, todo sigue. El ser humano no es inmortal. Pero, todo continúa. La lluvia da miedo. Una ciudad entera será arrancada otra vez de la tierra y caerá llena de cenizas. Todos muertos. Todos muertos. Lo sé todo. No, tú no sabes nada. Las flores vuelven a nacer. El agua es fresca, sin embargo, es venenosa. ¿Qué son las estaciones? Ya nadie mira la subida de la marea. Ya nadie mira un amanecer. Todo se llena de miedo. ¿Por qué existe la desigualdad, no somos todos iguales? Lo sé todo. No, tú no sabes nada. Yo conozco el olvido. No, tú no lo conoces. Sí, aunque no lo creas. He luchado contra el olvido y he olvidado. ¿Quién eres? ¿Existe el amor? Existe la alegría. La lentitud y la dulzura pueden aún inundar un corazón, mi corazón. Tengo la memoria llena de sombras y de piedras. ¿Por qué recordar? He olvidado. Yo lo sé todo. No, tú no sabes nada. ¿Por qué negar la evidente necesidad de la memoria? ¿Por qué vienes a esta noche y a esta ciudad?

Aún existe la belleza.

Todavía existe la belleza,

y las flores siguen naciendo.

Aprendo a mirar

¿Qué soñabas?

Miraba un campo nevado.

Me gustan las ciudades que nunca se detienen

ni siquiera en la noche.

La voz suave del amanecer se escucha y es apacible

Hiroshima se ha llenado de flores.

------

Dimarts, 12 de gener, 2021

 Hiroshima mon amour. Variació

 

Hiroshima s'ha omplert de flors. Ho sé tot. No saps res. Tanmateix, tot segueix. L'ésser humà no és pas immortal. Però, tot continua. La pluja fa por. Una ciutat sencera serà arrencada una altra vegada de la terra i caurà plena de cendres. Tots morts. Tots morts. Ho sé tot. No, tu no en saps res. Les flors tornen a néixer. L'aigua és fresca, amb tot, és verinosa. Què són les estacions? Ja ningú no mira la pujada de la marea. Ja ningú no mira un llostre. Tot s'omple de por. Per què hi ha la desigualtat, no som tots iguals? Ho sé tot. No, tu no en saps res. Jo conec l'oblit. No, tu no el coneixes. Sí, encara que no ho creguis. He lluitat contra l'oblit i he oblidat. Qui ets? Hi ha l'amor? Hi ha la joia. La lentitud i la dolçor encara poden inundar un cor, el meu cor. Tinc la memòria plena d'ombres i de pedres. Per què recordar? He oblidat. Jo ho sé tot. No, tu no en saps res. Per què negar la necessitat evident de la memòria? Per què vens a aquesta nit i a aquesta ciutat?

Encara hi ha la bellesa.

Fins i tot existeix la bellesa,

i les flors continuen naixent.

Aprenc a mirar

Què somiaves?

Mirava un camp nevat.

M'agraden les ciutats que mai no s'aturen

ni tan sols a la nit.

La veu suau de l'alba se sent i és plàcida

Hiroshima s'ha omplert de flors.


Virginia Fernández Collado

Inèdit

Més sobre l'autora, ací i  ací


[Traducció al català feta per mi]

dissabte, 12 de febrer del 2022

ESTIMADA A (D'AGRAÏMENT)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Estimada A (d’agraïment)

 

Em queden quatre hores i vuit dòlars

de ser a l’illa.

La meva curiositat és satisfeta.

Des del diamant clavat al centre d’Avalon

parteixen tots els camins i els rius.

Escriure un breu poema, bo o dolent, no

costa cap diner.

Faig instantànies amb els ulls i

si alguna cosa bella m’és plaent a la mirada

penso en tu.

Si alguna cosa ofèn la meva ànima

per reiterada o per injusta,

també em fa pensar en tu.

I és quan no miro enlloc que veig una

arracada, sola, al costat dels meus peus

com l’enfilall de mandarines que els camperols

venien als vianants: travessat el seu centre.

Com ho són tots els centres.

Penso en aquells que m’ho van donar tot

però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.

Torno a mirar la plaça i veig el coix que

demana una almoina amb les tres cames.

L’agraïment em duu per un camí marcat per l’astrolabi,

però el desig, sense lògica, m’obliga a contradir

la gravetat.

Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és

l’única opció possible.


Anna Aguilar-Amat

L'efecte Morgana

Pagès Editors, 2020

Més sobre l'autora, ací i ací

dimarts, 8 de febrer del 2022

GEORGE FLOYD

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

George Floyd

 

                     I am not your Negre

                     James Baldwin.

 

M'hauria agradat no escriure aquest poema

M'hauria agradat no pronunciar el nom de George Floyd

M'hauria agradat no dir que ha mort George Floyd

George Floyd ha mort el genoll d'un policia sobre el coll

Ha mort George Floyd cridant que li falta aire

Ha mort la cara a terra demanant ajuda i seny

M'hauria agradat dir que no ha mort perquè era Negre

No era ningú George Floyd no era ningú només era un negre més

Només era fill dels esclaus d'aquells camps de cotó del Mississippí

Esclaus als camps de cotó florits per la sang negra

No era ningú perquè cremi Amèrica no era ningú

M'hauria agradat dir aquesta nit és blanca i callada

M'hauria agradat dir la flor de l'ametller canta a l'alba

M'hauria agradat dir l'ocell blau i els petons sota els semàfors

Però avui George Floyd ha begut l'alba i la nit i les seves estrelles

I el dia i la tarda davant dels ulls blaus de la mort.


Ismaël Diadié Haïdara

Més sobre l'autor, ací i ací


[Traducció al català feta per mi]


dissabte, 5 de febrer del 2022

[A DINS DEL JO HI HA EL TU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A dins del jo hi ha el tu

i la fam inexcusable.

Sota el mirall comú

l'exili i la mirada.

A dins del tu hi ha el jo

i la fam que amb fam es paga.

Seguim l'inoït so

per la mar inapel·lable.

A dins del jo hi ha el món

i la fam que res no calma.

Corren rius pel pregon

i els freixes hi lleven branca.

A dins del jo hi ha l'u

i la fam com una flama.

Entre el jo asclat i el tu

l’exili i la mirada.


Lluís Solà i Sala

L'exili i la mirada

Més sobre l'autor, ací i ací


dimecres, 2 de febrer del 2022

INFINIT

(Fotografia de Sor Isaura)

INFINIT

 

Em negaves, infinit,

m’aclaparaves amb llum indiferent i buits vertiginosos,

m’esglaiaves amb silencis d’astres morts,

creixies sense fi en tots els telescopis,

i sabíem que seguies més enllà de tota mirada,

de tota fantasia del desig i tota gosadia de la ment.

 

Però ara sentim una altra música:

si no fossis tan gran no podríem ser,

el foc de les estrelles no ens hauria sabut coure.

El nostre preu és l’infinit,

maternal, paternal, fredament condescendent,

clavat a l’ànima en forma de nostàlgia,

un pes massa gran per resistir-lo,

però no de buidor

sinó de no saber com dir una carn tan fosca

amb claror que estigui a l’altura de tants astres.

 

Germans de l’infinit però clavats a la mort,

sense saber com acceptar la finitud del temps

ni com omplir d’infinitud la vida,

sota túmuls de llum indiferent,

sota vertígens de buit i silencis d’astres morts,

però sabent que són un preu que no sabem com valdre.


David Jou i Sor Isaura

En la teva llum / En tu luz

Viena edicions, 2022

Més sobre els autors, ací