MEMÒRIA D'UN VIATGE

(Fotografia de Daniel Vasco)

De vegades diem: la nostra terra. 
Paraules escollides, aleshores,
paraules de crestall -no les de cada
dia: treball, taula, cullera-,
paraules ben cruixents i tebiones
acaronen el dring de la conversa:
paraules
per al nostre bon ús de patriotes.
I somriem, molt còmplices. 
Escolteu: jo he vist la pluja
pels teulats de la vila; he vist carrers
amb fang, avars de passes; un cinema
de dissabte, amb tuf d'aixella,
tristor de cansament i dies núvols,
aixoplugat dins el capvespre
de l'alta Besalú, vila de comtes.
He vist l'or vell del Priorat; les planes
lentíssimes de l'Ebre
color de riu i sang; el dur silenci
dramàtic de Gandesa; l'enrunada misèria
de l'ínclita Morella.
He vist uns homes
de sang agadigada,
ossos humiliats d'enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg. 
Aquest homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra. 
Llavores
he recordat uns cingles furiosos;
la llum de la pineda; les muntanyes de l'illa;
la flaire vellutada
dels romanins de Formentor. 
Ells són, també,
la nostra terra. 

Josep Maria Llompart

5è moviment de "Mallorca. Un viatge a l'interior" Diada de Mallorca 2006

FOU DIUMENGE PASSAT,...

(Antic pont del Daró de Gualta. Imatge de Montse Poch presa d'ací)

Fou diumenge passat, a les tres de la tarda, sobre el pont del passeig, que un embriac occí una dona per amor d'una rosa que l'homicida abandonà damunt el toll de sang. Ja el diumenge abans hom havia assenyalat un fet idèntic al mateix indret i a la mateixa hora. Pressento per a avui un crim equivalent. Em cal, doncs, advertir el taverner i avisar la policia. Però, Déu meu, ¿i si fos jo l'assassí? Vet ací el meu got vessant de vi, el carmí dels teus llavis, del teu si, del teu sexe, reflectit dins la tèrbola beguda roja. Aboqueu més vi, Rafel!, són dos quarts de tres; al pont del passeig hi ha una dona amb una rosa a la mà i el meu coltell és fi com l'aresta d'un estel.

J. V. Foix

KRTU

Edicions del quaderns crema,  1983

MALSONS

(Imatge pròpia)

Serà de matinada,

al moment de l'insomni.

Les llums grogues dels fanals

il·luminaran el meus passos.

Caminaré decididament.

Agafaré el primer metro de l'oblit.

Pujaré tranquil·lament.

A la primera parada baixaré

i, traïdorament, abandonaré

els meus malsons dormits.

Tornaré a casa, 

també de matinada,

al moment dels somnis.

Tranquil·lament.

PERFECTA SIMETRIA

(Fotopoema propi fet a partir d'una imatge pròpia)

DIA MUNDIAL DE LA POESIA: SÍ

Si no és alegria
no vull poesia.

Res de res.

Ara tornaria
per aquells carrers.

Per aquelles places,
per aquelles nits.

Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.

Ara et diria
que et vull molt més.

Ara tornaria
per aquells carrers.

Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.

Si no és alegria, 
no vull poesia.

Vicent Andrés Estellés

Sonata d'Isabel (Obra completa 10)

Edicions 3i4, 1990

PENSAMENTS PINTATS (XX)

(La Dansa de la Mort, Verges. Foto: JOAN SABATER.)

El pitjor de morir és que després no saps que has arribat al final d'un camí ni saps on t’ha portat aquest.

CAL·LÍGRAF

(Fotograma del film Élève libre)

Amb tinta de la meua llengua,

estampe sobre el teu cos

la declaració del meu desig.

Pots sentir la solidesa dels meus arguments.

Cada paràgraf, un mos.

A poc a poc et constituïsc,

enumere les formes sinuoses

de cada pam de còrpora.

D'esquerra a dreta, cohesió i coherència. 

Esmenes a crits i els espasmes em ratifiquen. 

La teua escorça, ara, 

és el meu codi.

Hèctor Serra Cubilles

Trèmolo

Ed. Germania, 2013

Més sobre l'autor, ací i  ací.

POEMA AMB DATA (XXXII): CATORCE DE MARZO

(Crist jacent, Andrea Mantegna, 1490)

Nunca sabremos, sin embargo, cómo ni por qué.

¿Dónde termina la memoria?

No hay más futuro ni pasado que la duración

irrepetible del presente y hoy, catorce de marzo,

mientras la luz entumecida del amanecer

va sembrando de espinas el color del cielo,

unas falsas estrellas dicen la fugacidad.

Son sólo fuegos de artificio, un aire que atenúa,

entre los intersticios de la primavera,

la contundencia de la muerte. Ahora,

cuando no hay nadie en esta habitación

(el cuerpo inerte y consumido

que yace ahí, tras el cristal, no es un

ser, que no existe, sino un bulto sin

aura ninguna, ni los atributos

que en él proyecta la melancolía),

ya no queda un refugio donde guarecerse

de los zarpazos del dolor, tan sólo

la levedad de un pálpito que apenas

si resulta posible comprender, la herida

de una orfandad inexplicable.

Jenaro Talens

Un cielo avaro de esplendor

 Editorial Salto de Página, 2011

Més sobre l'autor, ací.

Poema per a la col·lecció donat per Joan Navarro

POEMA AMB DATA (XXXI): 12 DE MARÇ DE 1951, A LES 11 DEL MATÍ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

       La intentona logró un éxito inicial...                                 
                                                   De la premsa 

La manifestació bolca 
i crema un tramvia. 
Reparteixen impresos 
i proclames per Barcelona. 
                                           Baixa 
una manifestació que clama sense parar. 
Els comerços tanquen. Sí, 
a baix els feixistes! 
La policia és apedregada. 
Llancen per les finestres del Govern Civil draps

       impregnats de benzina. 
Es forma una altra manifestació. Marxen homes pel carrer. 
Han cessat les explosions. 

A la dreta, l'impacte d'una bomba. 

Joan Brossa

Poemes entre el zero i la terra, 1951

Ed. Crítica, 1983

Més sobre l'autor, ací.

Més sobre la vaga de tramvies, ací i ací.

18 SENSE OVIDI

Hui fa 18 anys que Ovidi fa vacances. Des del primer any de la publicació del meu blog el recorde tots els anys. Va començar com a un homenatge pels 15 anys de la seua mort (xifres propícies per a homenatges com qualsevol altres). Després vaig pensar que 16, 17, 18... anys també en són xifres acceptables per al record i així estic fent-ho. Cada 10 març procure no oblidar, recordar la figura de l'artista, del poeta. 

Al primer homenatge feia una semblança d'Ovidi. Ací  podeu trobar-la.

.
Ones que vénen.

mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!

Verd el cel i fresc l'estiu.
Jove el gran i cec l'altiu.
Una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l'amor.
Mils d'amor senten l'enyor.
Un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!

Plou de baix i ens mulla el cap.
Juga i guanya qui menys sap.
El cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!

La raó és un moble vell.
Manar vol dir: Un martell!
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!

Cinc i cinc, mai no en fan deu.
Una església et marca un preu.
Un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!

Plora, plora, no hi ha draps!
Beu i canta i trenca els plats!
L'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!

Què més puc cantar-vos ja?,
si la festa no té pa!
El meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!

La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riure que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!

Tot esperant Ulisses del seu disc 4.02.42, publicat l'any 1980

L'ESPILL O EL LLIBRE DE LES DONES

(Maria Portinari, Memling, 1470)

Donchs, dich que totes,
de qualque stat,
color, edat,
lley, nacio,
condicio,
grans e majors,
chiques, menors,
jovens e velles
lleges e belles,
malaltes, sanes,
les cristianes,
jhuyes, mores,
negres e llores,
roges e blanques,
dretes y manques,
les geperudes,
parleres, mudes,
ffranques, catives,
quantes son vives,
qualssevol sien:
tot quant somien
esser ver crehen;
del que no vehen
proçes de pensa
ffan, sens deffensa
ni part hoyr;
per presumir
sols, pronunçien:
ver sentencien
que cert no saben.
Mentint se guaben,
sempre varien,
jamay se rien
sens ficçio;
per traçio
rien e ploren;
criden que·s moren
quant son pus sanes;
si han terçanes
llur mal no colen;
e fingir solen
tenir dolor
per dar color
a ses empreses.

Jaume Roig

Espill o llibre de les dones

1460

(Text pres d'ací)

Des de 1460 a 2013 haurà canviat alguna cosa, no?

ELOGI DELS DINERS

(Fotomuntatge propi)

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial
segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs «jas» a hòmens sords,
tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor al molt badoc;
a qui diu «no» fan-li dir «hoc».
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
per advocat té sent «jo ha’n».
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.

ANSELM TURMEDA,

Llibre de bons amonestaments, 1397

SÈRIE ALFA: TANEDA SANTÔKA

El Cau de Calpurni us recomana la visita a l'últim número de la revista electrònica sèrieAlfa, dirigida per Joan Navarro, dedicat al poeta Taneda Santôka (1882-1940) que va ser l'últim monjo errant de Japó.

Un tast:

(Pintura: Pere Salinas)

解らない言葉の中を通る

wakaranai kotoba no naka o tôru

travesso

parles

que no entenc

[Traducció: Jordi Mas López]

Més sobre Taneda Santôka, ací i ací.