XXI.
Desig de
veure
una altra estrella
de dia
desig de tenir
una altra referència
al cel
amb
impaciència
esper la brillantor
la lluïssor
que en marcarà la fi
que impregnarà de llum
el nostre blau diürn
quan
s’acabi l’estrella
fluctuant,
en procés d’expansió
de finitud
brillarà més
però
tanmateix
una estrella
també pot agonitzar
durant desenes
de milers d’anys.
Arrel inoïda
Adia Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
I
És l’angoixa de mi i de veure l’entorn
dislocant-se a cada instant sens frisança,
i de veure raptat el conat de la vida,
l’ensopida bandera molt espellifada
d’un herald envellit i amb missatges perduts.
És l’espessa saliva i l’aire estagnant
de les hores retudes quan manca el sentit,
quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir
ens macera el cor i fa lenta la pensa.
És quan penses que actues només amb rebuig
de matèria noble que omplí de puixança
i animà altres moments a l’empara d’un temps
que el crèiem pautat per atènyer el futur.
És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...
Talment un ballarí que recula amb reflux
d’un onatge cansat, i a la riba pereix
lassament amansit per tornar a començar,
així ens deixondim per eixir d’unes càrcers
de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,
però vius, i amb desig de tornar a respirar.
Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou
com el sotraguejar d’un tren atrotinat
però no pas rendit: «Persevera, per severa,
per se vera»... Enmig de les dificultats!
Transitem d’un estat fins a un altre encegats
pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;
per la vida feliç, renovada i tranquil·la,
de l’alè, la sutura i la guarició.
En sortim cada volta més vells, més prudents.
En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:
rebuts amb un primer petó, irrepetible!
—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,
que la mare ens fa del capet fins als peus
amb els llavis molsuts de la vulva amorosa
quan ens rep en el món i ens prem en el cor.
Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.
És el bes natalici, sacrificial,
que conjura el dolor i enarbora l’amor,
i segella la xifra de l’ésser nounat.
La Xifra és la parla d’allò transcendent
que reclama escoltar-nos la dada humana.
No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.
L’escalfor de la xifra almenys assumeix
l’immens potencial dels lligams entre humans
i el circuit creatiu que els pot transcendir.
Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—
ens permet superar el solipsisme ingenu
del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.
El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.
Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu
s’engendra un nucli dens que esdevé en potència
un actiu de futur, graduat en escales
de raó i sentiment mai del tot compassats.
El bes
natalici
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
El deute de l’aigua és
la convicció única i neta
que obri la boca quan comença a parlar
i mostra el primer tall de les dents,
les genives foradades pels versos cristal·lins
que corresponen en l’acte d’estimar-se,
com l’esforç de la terra quan es dona.
El deute de l’aigua
Bromera Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací i ací
Pous d’aigua custodiats per cossos sense ànima,
l’arma despietada —sense risc ni despesa de bales—
que impossibilita el retorn a la llar, als jocs de la vida.
Qui no hi beuria, si la set ferotge tenalla
una gorja esdevinguda manoll d’espant?
Com no cercar la lluna en un cove?
Xarruparies a glops la mar salada,
pel miratge àvid d’aigua llaminera
que mitigui una llengua condolida i aspra.
Milaigües
Parnass edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
.jpg)
Al ras, en la plujosa matinada
després de l’expulsió, resava Adam:
«Déu meu, Déu meu, que no existeixi el món
d’haver-se’l de guanyar». Però ja era
la vida haver d’aprendre a ser el que ens falta.
I aprengué Adam del món, vessat al cor
de la història sumària de cada home,
a ser el cuc de la poma que no es cull.
I a veure Déu que brilla per absència,
Déu que s’aparta per a fer-nos lloc.
I veure el cel com cau fet pluja fina
i es planta en el mirall del fang de viure.
Pols
Edicions 62, 2025
Des Voeux Road West
Espines, tentacles, aletes, veixigues,
garotes, conquilles, nius d’ocell,
nacres ofegats en pots de vidre,
cors batents de peixos oberts en canal,
fongs miraculosos, serps agòniques,
pols de tigre i crustaci:
la natura morta d’una ciutat insaciable.
Hong Kong by night
Témenos Edicions, 2023
Més sobre l’autor, ací
Asfíxia
Una vegada vaig ser bella. Ara soc jo mateixa.
Anne Sexton
M’ofegaré amb el cor bategant com una
manxa,
amb els pulmons inflats d’hidrogen.
M’escanyaré en menjar-me la poma
on habita el cuc dorment,
el dubte malaltís que m’infecta.
Tancaré la porta de la infantesa,
de la mare que em renya amb enveja rèptil
i al pare que mai no em mira;
soc la part rebutjada de l’escenari
d’un amor postís, donat a fer a altres.
Lliure, oblidaré els enfrontaments
amargs,
el deure de ser bona noia
i el convenciment íntim de no poder
ser-ho,
l’ofec ressentit de saber-me no estimada.
Escriuré i seré bella
o jo mateixa.
L’infinit
que no podem dir
Pagès editor, 2025
FUISTE
Fuiste una avenida de
álamos
en el tiempo en que la
memoria
proyectaba puentes y
senderos
ovillando imágenes del
recuerdo desatado.
Fuiste mar y malecón,
paseo líquido,
río de húmedo silencio y
atardecer sonoro.
Fuiste un sueño que
meditaba las horas
habitadas de tu presencia
inexcusable.
Fuiste la razón de lo que
fui
y hoy solo huyo de lo que
fuiste.
A través de esa avenida,
de ese mar,
de ese río,
de ese sueño,
ya sin razón de lo que
fui o fuiste.
---
VAS SER
Vas ser una avinguda d'àlbers
en el temps en què la memòria
projectava ponts i senders
cabdellant imatges del record desfermat.
Vas ser mar i moll, passeig líquid,
riu d'humit silenci i capvespre sonor.
Vas ser un somni que meditava les hores
habitades de la teua presència inexcusable.
Vas ser la raó del que vaig ser
i hui només fuig del que vas ser.
A través d'aquesta avinguda,
d'aquest mar,
d'aquest riu,
d'aquest somni,
ja sense raó del que vaig ser o vas ser.
Paisaje
desde el sueño
Brosquil edicions, 2008
Més sobre l’autor, ací
[Traducció meua al valencià]
EL
PES DE LES ALES
A cada
casa un buit,
a cada
pas un paisatge de silenci.
Francesc Bernàcer
Aprèn
una vegada més
a
mirar la bellesa escàpola del món
tan
atentament que et puga sorprendre
sempre
resolta en una veritat
senzilla
com
la set
abans
del glop d'aigua,
com
un arbre
que
somnia a contrallum tot l'horitzó.
Mira-la
un colp més sense amagar-te gens
rere
l'escorça de mots
escrits
a rajaploma
o
pervinguts amb el corrent tenaç
de
rius que vessen sang.
Al
capdavall ets fill de la lentitud
d'una
mirada, de l'obstinació
en
uns mateixos angles i llums,
dels
pòsits amargs del temps
i
els escorrims d'una veu
que
es mou per les venes
amb
el seu batec sempre confús.
Procura
que els mots s'alcen lleugers
com
el vol dels ocells
que
travessen els vespres dels teus dies
i
el seu cant
que
toscament evoques
i
perfàs entre els silencis.
Que
tot el pes
siguen
ales per a aquest viatge
que
no acaba. Amb veritats
senzilles
com
la set abans del glop d'aigua,
com
l'arbre que es fon amb l'horitzó.
Passatge
Edicions
del Buc, 2022
Més
sobre l’autor, ací
[L'autor recita ací el poema]
SILENCI!
tornà a fingir
era el de sempre
l’eterna estació
allò de morir
amb un pam de nassos
amb els semàfors –de sempre– en roig
fingir
s’aturà sobtadament
l’auditori no es va sorprendre
són coses que passen o que no
estaran disposats a prendre l’odi
en la versió adient
una gota –i continuava– un glop
un deix de reflux
i fum d’incendi
el dia comença amb la desfeta
ara era la cambra
un nus distret com per dibuixar-lo
i els fets se seguiren
–no diran que no respectem les idees–
i sort –quina!– d’ésser vius
i de tindre
el dignissím
el més exemplar i grat i eminent
dret històric
de callar la veu, com qui només calla
i fins i tot se sap negar
aquest silenci obligatori
Un bell cadàver
barroc a l’avinguda deserta
Bromera Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
ÀNIMA
EN PAU
No
només l’essència de l’essència
sinó
també l’arrel que aboca vida
que puc
intuir entre la ceguesa
i
l’enlluernament i l’avenir.
No
només la vida sinó la llum,
i més
encara, l’oblit de l’insomni.
I
desballestar metàl·liques nits
en
aurores que esquincen la foscor.
I
respirar amb força i obrir els ulls
als
colors de les frenètiques hores.
Cercar
el camí dolç de la memòria
en
fulles seques de temps aturat.
I sentir
el batec del cor que anuncia
desitjos
i afanys en la llarga espera
de les
hores dels murs emblanquinats
assedegades
en somnis possibles.
I
saber-me principi i fi de mi.
Dins de
Mostra poètica Maria Carme Arnau i Orts
Editorial
Alamida, 2025
Τεταρτη, 1
Ὁλοένα τ’ ἄλογα μασοῦν λευκὰ σεντόνια κι ὁλοένα εἰσχωροῦν θριαμβευτικὰ μέσα στην Ἀπειλή.
Δρῦς, ὀξιές, βαλανιδιές, ἀκούω νὰ σέρνονται στὴ σκεπὴ τῆς παλιᾶς καρότσας ὅπου ρίχθηκα ὅπως ὅπως νὰ φύγω. Ξαναπαίζοντας ἕνα ἔργο ποὺ γυρίστηκε κάποτε στὰ κρυφὰ καὶ πάλιωσε χωρὶς νὰ τὸ ἔχει δεῖ κανένας.
Γρήγορα. Προτοῦ ξεθωριάσουν οἱ εἰκόνες. Ἢ σταματήσουνε ἄξαφνα ―κι ἡ ταινία ἡ φθαρμένη κοπεῖ.
---
Dimecres, 1
Els cavalls no paren de mastegar llençols blancs i no paren d’endinsar-se triomfalment a l’Amenaça.
Roures, faigs, alzines, sento que s’arrosseguen per la coberta de la vella camioneta on m’he tirat com he pogut per escapar-me. Tornant a projectar una pel·lícula que es va rodar fa temps d’amagat i s’ha fet vella sense que l’hagi vist ningú.
De pressa. Abans que les imatges es descoloreixin. O s’aturin de cop —i es talli la cinta gastada. Cavall
Diari d’un
abril invisible
Café Central, 2025
Més sobre l’autor, ací
[Traducció de Pau Sabaté]
Ens hem fet grans per jugar en braços de jardins secrets. Reconeixes l’alè dels noms que no et sobreviuen i entelen el vidre amb àrees de miracle. Vivim perquè una mà ens acaroni amb la mateixa cadència d’aquest vent que tot just ara trastorna les banderes.
La justa
mesura del fred
Café Central, 2025
Més sobre l’autor, ací
TRES
On el dit ha perdut l’empremta,
el cor el seu reflux, el llavi el foc,
la teia d’altres focs que a la fusta nova
s’enganxaven. On la carn ha perdut
els extrems i els tactes, els meandres,
els rius empallegosos,
les penínsules la ira de la roca viva que,
cretàcica, s’endinsava a l’oceà.
On la neu ha deixat el seu blanc
en l’espai infinit i és un plec brut
de desordre i controvèrsia.
On la poma s’ha podrit des dels angles
cap endins, on s’ha fet aquell centre tou,
sucós, aquella crema infecta
per als insectes voraços.
On les pedres arrosseguen infèrtils
aquella inarrel de l’arbre que es dóna
al límit extrem del paisatge. Allà el rastre.
Com l’ofidi que oblida la cua entre les arenes.
Com el rèptil que abandona la pell.
Per si ens animem
a buscar-nos l’un a l’altre.
Rastres
de l’escapista
Bromera Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Figura
El meu cor
pertany
a la grapa d'un ogre.
Anna Dodas
Al llit, ets un martell. I el martell una tarda de calor desgranant mol·lècules de fusta. Les pellofes que en sobren són la densistat que ara sento a les orelles. He d'impedir que esclati la cova. Et veig la cara vermella i els ulls brillants dels cops, et veig trencant alguna cosa que ja hi era, les teranyines que connecten els troncs vells, un món antic, i el ploure que els palpa i que hi és, com tu, a una distància de tres capes de pell. Quasi tot orifici supurant, a cor obert, amb residus de conversa entre les dents, i les dents punxants, advertint ser el blanc ple de bombolles fent-te els altiplans de l'os endins. I és tot vermella la piscina enterbolida per l'escuma, vermell d'un os que es desintegra havent deixat per sempre la geniva. Et palpo els llavis, fent-te el so de les dents, el so d'aquest migdia amb la nit dintre, el so i el xoc de tantes dents, de ser dins teu, de ser una forma cridada a enganxar-se a un sòl de fusta, de ser brillants i amb tan poc rostre a la nit porpra de calor que és un martell que és un oblit com els ulls obstinats en encastar-se a una fondària que he perdut, que se m'enfonsa.
Rusc
LaBreu Edicions, 2023
Més sobre l’autora, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
