I
És l’angoixa de mi i de veure l’entorn
dislocant-se a cada instant sens frisança,
i de veure raptat el conat de la vida,
l’ensopida bandera molt espellifada
d’un herald envellit i amb missatges perduts.
És l’espessa saliva i l’aire estagnant
de les hores retudes quan manca el sentit,
quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir
ens macera el cor i fa lenta la pensa.
És quan penses que actues només amb rebuig
de matèria noble que omplí de puixança
i animà altres moments a l’empara d’un temps
que el crèiem pautat per atènyer el futur.
És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...
Talment un ballarí que recula amb reflux
d’un onatge cansat, i a la riba pereix
lassament amansit per tornar a començar,
així ens deixondim per eixir d’unes càrcers
de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,
però vius, i amb desig de tornar a respirar.
Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou
com el sotraguejar d’un tren atrotinat
però no pas rendit: «Persevera, per severa,
per se vera»... Enmig de les dificultats!
Transitem d’un estat fins a un altre encegats
pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;
per la vida feliç, renovada i tranquil·la,
de l’alè, la sutura i la guarició.
En sortim cada volta més vells, més prudents.
En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:
rebuts amb un primer petó, irrepetible!
—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,
que la mare ens fa del capet fins als peus
amb els llavis molsuts de la vulva amorosa
quan ens rep en el món i ens prem en el cor.
Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.
És el bes natalici, sacrificial,
que conjura el dolor i enarbora l’amor,
i segella la xifra de l’ésser nounat.
La Xifra és la parla d’allò transcendent
que reclama escoltar-nos la dada humana.
No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.
L’escalfor de la xifra almenys assumeix
l’immens potencial dels lligams entre humans
i el circuit creatiu que els pot transcendir.
Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—
ens permet superar el solipsisme ingenu
del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.
El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.
Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu
s’engendra un nucli dens que esdevé en potència
un actiu de futur, graduat en escales
de raó i sentiment mai del tot compassats.
El bes
natalici
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
.jpg)
Entrades
