La insistència
Com fer una promesa
signar el compromís
aferrar-se a un contracte
pronunciar un jurament
casar dues peces
sublimar el desig de desitjar
desitjar diferent
un altre i un altre
sublimar el desig de desitjar
amb la insistència
picar pedra
una pedra
una roca una sola roca
sempre aquesta mateixa roca
perfeccionar la superfície
perquè el cos s’hi pugui acomodar.
L’exoesquelet
Pagès Editors, 2026
Més sobre l’autora, ací
Atenas
BÁRBARO del Oeste, layetano,
sintiéndome deudor, agradecido,
yo también he venido a distinguir
la línea recta de la línea curva.
Ágora... ¡La palabra, la palabra!
Propileos... ¿Merezco lo que ocurre?
¿Quién me levanta? ¿Quién pone en mis ojos
esta luz de la luz? ¿Quién me conmina
a callar y a decir a un mismo tiempo?
Acrópolis... La altura más humana.
Alzado, luminoso, enceguecido, lúcido,
cómo podré dar gracias lo bastante.
---
Atenes
JO, bàrbar de l’oest, de Laietània,
que em reconec deutor, molt agraït,
també he vingut a fi de distingir
la línia recta de la línia corba.
L’Àgora... La paraula, la paraula!
Els Propileus... Em mereixo el que passa?
Qui m’enalteix? Qui és que em posa als ulls
eixa llum de la llum? Qui és que em commina
a callar i a parlar a un mateix temps?
L’Acròpoli... L’altura més humana.
Enlairat, lluminós, encegat, lúcid,
com podré dar-ne gràcies com cal.
Mapa de
Grècia
Pagès Editors, 2021
Més sobre l’autor, ací
[Traducció de Josep A. Vidal]
ELEGIA I
T’has mort, però me’n fot. Ni adéu volguérem
dir-nos, vàrem deixar el record clavat
-com paret seca en un paisatge vell-
als instants de frisor quotidiana
d’una estreta de mà o de conversar
de qualsevol intranscendent història.
Aperduats tudons fan acrobàcies
entre el passat i tu, ja impossible.
L’àngel i altres indicis il·luminen
el desempar del cor arran de l’abisme.
Memòria
fòssil
Editorial Tria, 2011
Més sobre l‘autor, ací
Afrodita
Gotes de sang fecundaren les ones
per salvar l'amor pur i el matrimoni.
Es casà amb Hefest, lleig com un dimoni
s'enamorà d'un entre les persones.
La més bella d'encant irresistible
de Paris va rebre la poma d'or
a canvi d'Helena com a tresor
i provocà la lluita irredimible.
L'escuma se n'engolí la infantesa,
tanmateix la mar fa forat i tapa,
seguirà sent la Venus més pretesa.
Entre cignes, dofins i perles, ella
fa preguntar, i amb delit, atrapa:
benvolgut mirall, qui és la més bella?
Dona sàpiens. Quadern de sonets
Lleonard Muntaner, 2012
Més sobre l’autora,
ací
IX
com afranquir el dolor d’altri
si no puc reconèixer el propi,
ni com ofegar-lo?
Defensionari
Moll nova editorial, 2025
Més sobre l’autora, ací
En ordre de batalla
Tant és l’ergull e l’enveja que s’an
que no s’ich veu cominal pauch ni
gran,
perquè vem tuyt capval a mal viatge.
Vam pregar davant d’un arbre enorme,
ens ho vam prometre tot, viure junts,
morir junts, corrompre’ns, extasiar-nos,
només importàvem tu i jo.
Els mestres, els amics amb gelosia,
el barri, ple de mares i de dracs,
no entenien la bellesa, els versos estramps,
et feien Clitemnestra, i de mi deien
que ja et devoraria, com Saturn
els fills que no volíem i hem criat.
Però mira’ns ara, cap Déu, compadit,
ens transformaria en aus.
Ennegrits i plens de bastardies
hem alterat el més elemental,
ara sí que entre tots dos no fem ni una ànima,
tenim tota la lògica en ordre de batalla
i no recordarem haver viscut un dia,
el dia més higiènic després d’un temporal.
Hem mort sense honestedat la vida morta,
ens enverinem la sal, perquè així com el príncep
que dubta salvar el rei d’una mort segura,
ens fa por el futur i ens doblega el passat,
no volem consells que ens deixin impassibles,
ni coratge, només saber que l’altre ha desaparegut
com un coàgul de neu en una allau.
Som fills d’aquest segle repugnant,
com ho era l’altre, reus de les nostres baixeses,
s’atropellen les morals, les interpretacions,
el món és com nosaltres,
no hi ha conreu sense sequera,
plaer sense delicte, així és la vida,
almenys la nostra:
Teòdat mostrant a Cèsar el cap sangós de Pompeu.
Amor de
fet
Pagès Editors, 2016
Més sobre l’auto, ací
Marinha
Ditosos a quem
acena
Um llemço de
despedida!
São felizes: têm
pena...
Eu sofro sem pena
la vida.
Doo-me até onde
penso,
E a dor é já de
pensar,
Órfão de um sonho
suspeso
Pela maré a
vazar...
E sobre até mim,
já farto
De improfícuas
agonias,
No cais de onde
nunca parto,
A maresia dos
dias.
---
Marina
¡Dichosos a
quienes gestea
Un pañuelo de
despedida!
Son felices:
tienen pena...
Yo sufro sin pena
la vida.
Me duelo hasta
donde pienso,
Y ya el dolor es
de pensar,
Huérfano de un
sueño suspenso
Por la marea al
bajar...
Y sube hasta mi,
ya harto
De estériles
agonías,
En el muelle del
que nunca parto,
La marejada de
los días.
---
Marina
Beneïts a qui
saluden
Un mocador de
comiat!
Són feliços:
senten pena...
Patesc la vida
sense pena.
Em faig mal tant
com puc pensar,
I el dolor és ja de
pensar,
Orfe d’un somni
suspés
Per la marea que
retrocedeix...
I puja fins a mi,
ja cansat
D’agonies
infructuoses,
Al moll del qual
mai no partesc,
La maror dels
dies.
Antología primera (edició portugués-castellà)
Shantarin, 2025
Més sobre l’autor, ací
[Traducció al castellà de María Matta]
[Traducció meua al valencià]
Ara estàs sola, a la intempèrie,
i, per saber qui ets, et mires al mirall
perduda en la paradoxa d’un cos representat
que és sempre enunciat
malgrat la xemeneia, el mètode i el discurs
d’aquell filòsof podrit en la desconfiança
d’allò que estava fora del seu nom,
sense saber que el jo és subjecte
només en tant que cos.Jo, Imaginació,
Potser en aquelles hores del foc i l’ergo sum
ja s’intuïa l’inici de la fi, l’esgotament d’un temps
que era instant, ara i aquí,
l’adeu a la festa de la pell i els orificis,
de la metamorfosi: l’etern esdevenir,
del carnaval i Gargantua, de la fragmentació,
de la imaginació i la sorra de la platja.
Sonava ja l’última nota de la dansa de la mort
—oh festa stultorum, good bye risus paschalis!—.
Arribava Crusoe a l’illa a desvirgar-la
i xiulava Divendres tot escombrant
la casa de cristall de Frank Lloyd Wright.
Calgueren dues guerres per desvetllar
l’atroç ferocitat d’un déu inversemblant
que no mirava el cel, que no dubtava mai.
Calgueren dues guerres i un disgust,
les queixes d’aquell maig i un armari mal tancat,
les lluites per la nit, els bars de llibertat,
les queen, els king... les drag.
Aquesta sang
Café Central de Poesia, 2024
Més sobre l’autora, ací
III
In the desert
I saw a creature, naked, bestial,
Who, squatting upon the ground,
Held his heart in his hands,
And ate of it.
I said, “Is it good, friend?”
“It is bitter—bitter”, he answered;
“But I like it
Because it is bitter,
And because it is my heart.”
---
III
Al desert
vaig veure una criatura, nua, bestial,
que, agenollada,
tenia el cor a les mans
i en menjava.
Vaig dir, «És bo, amic?»
«És amarg—amarg», va respondre,
«Però m’agrada
perquè és amarg,
i perquè és el meu cor».
Genet negre i altres
ratlles
Café Central de Poesia, 2025
Més sobre l’autor, ací
[Traducció de D. Sam Abrams]
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
