(L'últim sopar. Leonardo da Vinci)
L’ÚLTIM SOPAR
És més fàcil recordar l’últim sopar
que els altres àpats. A Canà tot gira a
l’entorn
de la gasiveria de l’amfitrió o d’un
sommelier
inepte; i de la multitud de pans i
peixos
no sabem si els van menjar crus
o qui va dur la llenya per fer-los a la
brasa.
Del primer dinar al que tu vas faltar
recordo els plors i un xiscle d’animal
ferit;
i el dia que em vaig llevar per
esmorzar
i vaig descobrir que ella ja no hi era,
ni tan sols sé si vaig arribar a fer el
cafè.
Però d’aquest sopar d’avui en tindré
viva
una nafra a la memòria: som els de
sempre,
la taula és vulgar, com ho són les
menges,
ens importa més haver fet un darrer
esforç
per salvar allò que ja ens hem resignat
a perdre.
Hi havia vi i alguns hem demanat una
cervesa,
una amanida de llegums i carn rostida,
i fruita —mandarines prou dolces—
per fer-nos pair allò que ens
desespera:
el món i els anys inexpugnables
ens separen i alguns (ho sabem tots)
són a punt d’emprendre un viatge massa
llarg
cap a un hort fosc ple d’oliveres.
Francesc
Parcerisas
Branquillons
Edicions 96, 2023
Més sobre l’autor, ací