EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL

dimecres, 7 de gener del 2026

[DEIXEU...]

 


(Imatge propia)

Deixeu

que el palpebreig

 

de la lluna

s’esqueixe

 

pels meus somnis.

 

Atapeït el missatge

 

En un obscur silenci, 

                                 marxaré

com el brunzir callat

dels ocells al vent.

 

David Raga i Sauco

On clouen els teus ulls

7 i mig Editorial de poesia, 1998

Més sobre l’autor, ací

diumenge, 4 de gener del 2026

[QUIN REGRÉS QUE NO NUA...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quin regrés que no nua enfonsa aquesta llum ungida,

memòria o cant on el perfum ofereix un fruit

i et mou al plany el sabor del ventre a l’alba.

No tornes més si encara resplandeix el fulgor

d’aquells anys lleus d’immolació i de flames,

o aquell llavi de tota iniciació i desengany

que fou per sempre únic fris de somni i dita,

o perla coronada en un cos bru

que tant vaig desitjar...

 

Josep Carles Laínez

Anxia

Bromera Edicions, 2001

Més sobre l’autor, ací

dijous, 1 de gener del 2026

CASA

 



Enric Solbes

Jocs tipogràfics

Bromera edicions, 2003

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 29 de desembre del 2025

CANÇÓ DELS SUÏCIDES

 


(Fotomuntatge fet per mi a partir d'imatges no identificades preses de la xara)

CANÇÓ DELS SUÏCIDES

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Som els bojos d’amor total

i la rutina ens va fatal,

Maiakovski, Safo, Claudel,

sense l’amor la vida és gel.

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Els que l’ambició ens ha perdut

i al xoc pel poder ens han vençut,

els Brut, Hitler, Joan d’Aragó,

a Wall Street n’érem munió.

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Els que la realitat trobem

bruta i en el món no encaixem,

els Pavese, Plath, Ferrater,

tal com està això no ens convé.

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Els que hem perdut el món de vista

presos d’angoixa alienista,

16 som els Àiax, Wolf i Van Gogh,

per pau la mort ens sembla poc.

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Els que amb el seu pes fora mida

ens va esclafar com cucs la vida,

respirar ens va fer intolerable,

propi i estrany insuportable.

 


Albert Mestres Emilió

Cançons

Edicions 62, 2025

Més sobre l’autor, ací

dissabte, 27 de desembre del 2025

[LA FEINA D'ARA ES...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La feina d’ara és fer-nos companyia,

mirar tots els partits, prendre mesures,

canviar pegats de lloc, omplir de set

el got de la tauleta i parlar d’haques.

Entendre per on van les arritranques,

comprar-te Nolotils, napolitanes

farcides de pernil i de formatge.

Asseure’ns a xarrar del que t’espera

quan hages de creuar-te amb el radiòleg,

buidar-te l’orinal, pelar les faves,

tornar-te el que he rebut, donar-te ànims.

 

Eduard Marco

Colombaire

Edicions 62, 2025

Més sobre l’autor, ací

dilluns, 22 de desembre del 2025

[DESIG DE VEURE...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
 

XXI.

 

Desig de veure
una altra estrella
de dia
desig de tenir
una altra referència
al cel

 

amb impaciència
esper la brillantor
la lluïssor
que en marcarà la fi
que impregnarà de llum
el nostre blau diürn

 

quan s’acabi l’estrella
fluctuant,
en procés d’expansió
de finitud
brillarà més
però
tanmateix
una estrella
també pot agonitzar
durant desenes
de milers d’anys.

 

Júlia Febrer Bausà

Arrel inoïda

Adia Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

divendres, 19 de desembre del 2025

[ÉS L'ANGOIXA DE MI ...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I

 

És l’angoixa de mi i de veure l’entorn

dislocant-se a cada instant sens frisança,

i de veure raptat el conat de la vida,

l’ensopida bandera molt espellifada

d’un herald envellit i amb missatges perduts.

És l’espessa saliva i l’aire estagnant

de les hores retudes quan manca el sentit,

quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir

ens macera el cor i fa lenta la pensa.

És quan penses que actues només amb rebuig

de matèria noble que omplí de puixança

i animà altres moments a l’empara d’un temps

que el crèiem pautat per atènyer el futur.

És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...

Talment un ballarí que recula amb reflux

d’un onatge cansat, i a la riba pereix

lassament amansit per tornar a començar,

així ens deixondim per eixir d’unes càrcers

de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,

però vius, i amb desig de tornar a respirar.

Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou

com el sotraguejar d’un tren atrotinat

però no pas rendit: «Persevera, per severa,

per se vera»... Enmig de les dificultats!

Transitem d’un estat fins a un altre encegats

pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;

per la vida feliç, renovada i tranquil·la,

de l’alè, la sutura i la guarició.

En sortim cada volta més vells, més prudents.

En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:

rebuts amb un primer petó, irrepetible!

—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,

que la mare ens fa del capet fins als peus

amb els llavis molsuts de la vulva amorosa

quan ens rep en el món i ens prem en el cor.

Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.

És el bes natalici, sacrificial,

que conjura el dolor i enarbora l’amor,

i segella la xifra de l’ésser nounat.

La Xifra és la parla d’allò transcendent

que reclama escoltar-nos la dada humana.

No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.

L’escalfor de la xifra almenys assumeix

l’immens potencial dels lligams entre humans

i el circuit creatiu que els pot transcendir.

Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—

ens permet superar el solipsisme ingenu

del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.

El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.

Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu

s’engendra un nucli dens que esdevé en potència

un actiu de futur, graduat en escales

de raó i sentiment mai del tot compassats.

 

Josep Temporal Oleart

El bes natalici

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

dimarts, 16 de desembre del 2025

LLINDAR


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LLINDAR

 

El deute de l’aigua és

la convicció única i neta

que obri la boca quan comença a parlar

i mostra el primer tall de les dents,

les genives foradades pels versos cristal·lins

que corresponen en l’acte d’estimar-se,

com l’esforç de la terra quan es dona.

 

Joaquim Cano

El deute de l’aigua

Bromera Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací i ací

dissabte, 13 de desembre del 2025

[POUS D'AIGUA CUSTODIATS...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxca)

Pous d’aigua custodiats per cossos sense ànima,

l’arma despietada —sense risc ni despesa de bales—

que impossibilita el retorn a la llar, als jocs de la vida.

 

Qui no hi beuria, si la set ferotge tenalla

una gorja esdevinguda manoll d’espant?

Com no cercar la lluna en un cove?

 

Xarruparies a glops la mar salada,

pel miratge àvid d’aigua llaminera

que mitigui una llengua condolida i aspra.

 


Mercé Estrela Tena

Milaigües

Parnass edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

dimecres, 10 de desembre del 2025

[AL RAS, EN LA PLUJOSA MATINADA...]

 


(L'expulsió d'Adam i Eva del paradís- Benjamin West)

Al ras, en la plujosa matinada

després de l’expulsió, resava Adam:

«Déu meu, Déu meu, que no existeixi el món

d’haver-se’l de guanyar». Però ja era

la vida haver d’aprendre a ser el que ens falta.

I aprengué Adam del món, vessat al cor

de la història sumària de cada home,

a ser el cuc de la poma que no es cull.

I a veure Déu que brilla per absència,

Déu que s’aparta per a fer-nos lloc.

I veure el cel com cau fet pluja fina

i es planta en el mirall del fang de viure.

 

Ramon Boixeda

Pols

Edicions 62, 2025

Més sobre l’autor, ací i ací