[AIXÍ COM S'ESCAPA LA LLENGUA...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Així com s’escapa la llengua

com la sorra sota l’onada

que no recula no s’escapa

així com s’escampa la parla

com la llum de la matinada

que no diu ni tampoc parla

ni sap la llengua dels humans

així també un seu dolor

a casa a la cabana i al repòs

es van perdre sota l a boira

la casa la cabana i el repòs

endins del bosc sota la boira

hi ha alguna cosa que no va

alguna cosa torta que se’n va

així que intenta fer-se’n càrrec

alguna cosa que és en va si hi va

i prova de copsar-la

així com totes les arrels

que s’allunyen un tros i més

sempre una mica per dins més

així tot el que diu es torna vague

se’n va li fuig i és fum

s’amaga de la flama

i diu se’n va i ve com fum

com ve la pluja i se’n va

de les muntanyes a les valls

la pluja destralera

i va fent i traient tot l’aire

dels nabius i l es vespes

dels fongs i de les nespres

la pluja consentida

de trons llampants

quan diu tot el que diu

que no pot ser res més que baf

per què és per dins una fugida

que no recula

calla.

 

Albert Balasch

Això, la pedra. Últim  quadern del frau

Edicions 62, 2026

Més sobre l’autor, ací

SONGS IV / CANÇONS IV

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

SONGS IV

 

Thy fingers make early flowers of all things.

thy hair mostly the hours love:

a smoothness which

sings,saying

(though love be a day)

do not fear,we will go amaying.

 

thy whitest feet crisply are straying.

Always

thy moist eyes are at kisses playing,

whose strangeness much

says;singing

(though love be a day)

for which girl art thou flowers

bringing?

 

To be thy lips is a sweet thing

and small.

Death, Thee i call rich beyond wishing

if this thou catch,

else missing.

(though love be a day

and life be nothing,it shall not stop

kissing).

 

---

 

CANÇONS IV

 

Els teus dits fan flors primerenques de tot.

els teus cabells els estimen més les hores:

una placidesa que

canta, tot dient

(encara que l’amor no dura sinó un dia)

no temis, anirem a festejar el maig.

 

vaguen els teus llarguíssims peus fràgils.

Sempre els teus ulls humits juguen a besar,

la seva estranyesa diu

molt; cantant

(encara que l’amor no dura sinó un dia)

a quina noia portes flors?

 

És una cosa dolça i petita que els teus

llavis

siguin.

Mort, a Tu et dic rica més enllà del desig

si t’apoderes d’això

i perds la resta.

(encara que l’amor no dura sinó un dia

i la vida és no res, no s’acabaran els

besos).

 

e. e. Cummings

(a) poemes

El Gall Editors, 2007

Més sobre l’autor, ací

[Traducció d'Alfred Sargatal]

ARA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ARA

 

Començ el viatge a través dels escarbats

que circulen arrambats, però dispersos,

pel carrer estret del Bou de Sant Pere.

A poc a poc, com avergonyits, no saben

que la vida voldria ignorar-los i no són

més que superfícies de l’ésser a les clavegueres.

“Les veritats no són fetes per a nosaltres”,

diria un, segur, si hagués pensat

talment un Gregor Samsa que no és.

“Nosaltres no hem fabricat les veritats”,

replicaria un altre, abans de veure

el company esclafat per l’oi prematur.

Aixecaria les antenes per trobar refugi

a un cau artístic o de sud-americans,

supervivents, també, de les mentides

vertaderes, tan necessàries en un temps

on no s’hi valen els retrets.

Enfonyat dins l’escletxa, veuria passar la cua

dels immigrants, els nins del migdia,

les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers

primers, els femeters de les dues

 els noctàmbuls últims.

Llavors, dins la quietud de les hores fades,

podrà engospar qualque formiga despistada.

“Les veritats no se les creuen ni els escarbats”,

rovegarà mentre rosega la presa més petita,

encara enrabiat per la mort del company.

 

Andreu Gomila

Aquí i ara

El Gall Editor, 2007

Més sobre l’autor, ací

[SOLS HI HA UNA MÚSICA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

sols hi ha una música

d’aigua que perdura

en els paranys de la meus pensa:

el regalimar verd de la teua mirada.

més enllà, tot s’esquerda

en un enrenou

sense rostre ni final,

la indiferència d’una ombra

devorada per l’oblit.

 

com són d’invisibles

els signes de la pell

per a ensinistrar-los

en un poema!  

 

Hermini Pérez i Edo

Anells concèntrics d’aigua

7 i mig Editorial de poesia, 1998

Més sobre l’autor, ací 

[DEIXEU...]

 

(Imatge propia)

Deixeu

que el palpebreig

 

de la lluna

s’esqueixe

 

pels meus somnis.

 

Atapeït el missatge

 

En un obscur silenci, 

                                 marxaré

com el brunzir callat

dels ocells al vent.

 

David Raga i Sauco

On clouen els teus ulls

7 i mig Editorial de poesia, 1998

Més sobre l’autor, ací

[QUIN REGRÉS QUE NO NUA...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quin regrés que no nua enfonsa aquesta llum ungida,

memòria o cant on el perfum ofereix un fruit

i et mou al plany el sabor del ventre a l’alba.

No tornes més si encara resplandeix el fulgor

d’aquells anys lleus d’immolació i de flames,

o aquell llavi de tota iniciació i desengany

que fou per sempre únic fris de somni i dita,

o perla coronada en un cos bru

que tant vaig desitjar...

 

Josep Carles Laínez

Anxia

Bromera Edicions, 2001

Més sobre l’autor, ací

CASA

 

Enric Solbes

Jocs tipogràfics

Bromera edicions, 2003

Més sobre l'autor, ací

CANÇÓ DELS SUÏCIDES

 

(Fotomuntatge fet per mi a partir d'imatges no identificades preses de la xara)

CANÇÓ DELS SUÏCIDES

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Som els bojos d’amor total

i la rutina ens va fatal,

Maiakovski, Safo, Claudel,

sense l’amor la vida és gel.

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Els que l’ambició ens ha perdut

i al xoc pel poder ens han vençut,

els Brut, Hitler, Joan d’Aragó,

a Wall Street n’érem munió.

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Els que la realitat trobem

bruta i en el món no encaixem,

els Pavese, Plath, Ferrater,

tal com està això no ens convé.

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Els que hem perdut el món de vista

presos d’angoixa alienista,

16 som els Àiax, Wolf i Van Gogh,

per pau la mort ens sembla poc.

 

Aquí nosaltres som legió,

som els que diem al món no.

Els que amb el seu pes fora mida

ens va esclafar com cucs la vida,

respirar ens va fer intolerable,

propi i estrany insuportable.

 

Albert Mestres Emilió

Cançons

Edicions 62, 2025

Més sobre l’autor, ací

[LA FEINA D'ARA ES...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La feina d’ara és fer-nos companyia,

mirar tots els partits, prendre mesures,

canviar pegats de lloc, omplir de set

el got de la tauleta i parlar d’haques.

Entendre per on van les arritranques,

comprar-te Nolotils, napolitanes

farcides de pernil i de formatge.

Asseure’ns a xarrar del que t’espera

quan hages de creuar-te amb el radiòleg,

buidar-te l’orinal, pelar les faves,

tornar-te el que he rebut, donar-te ànims.

 

Eduard Marco

Colombaire

Edicions 62, 2025

Més sobre l’autor, ací

[DESIG DE VEURE...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

XXI.

 

Desig de veure
una altra estrella
de dia
desig de tenir
una altra referència
al cel

 

amb impaciència
esper la brillantor
la lluïssor
que en marcarà la fi
que impregnarà de llum
el nostre blau diürn

 

quan s’acabi l’estrella
fluctuant,
en procés d’expansió
de finitud
brillarà més
però
tanmateix
una estrella
també pot agonitzar
durant desenes
de milers d’anys.

 

Júlia Febrer Bausà

Arrel inoïda

Adia Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací