Febrer
de tranquil·litat
llebeig mut dens de salina
ocells blaus als farallons
la lentitud del far fals
horitzó amb vaixells de càrrega
verni de llim de petroli
el tremolor insolent
les llisses a la deriva
remor de llaüt anònim
l’olor humil a les mans.
Hivern humil
Adia
Edicions, 2025
Més
sobre l’autor, ací
EVA, DES DEL DESHÀBITAT
ja no me’n queden pas, d’absències
MANEL MARÍ
Soc
allò
que callo.
Memòria
insatisfeta que ja no
troba
el bes dels bàlsams i no obstant
persisteix a cercar-lo com qui planta
cara a la mort.
Viure va ser desmentir el deshàbitat.
Temptar el mot com qui tempta la pell.
I ara què, si ja no diu el mot
l’olor de farigola?
A penes soc allò
que callo en dir-t’ho.
De mi a tu un silenci transhumant.
No la paraula: és ara el teu silenci
el que genera espais.
Un aquí nou
quan el silenci meu sabrà trobar
el teu silenci
des d’on caldrà provar de rediviure.
Per a Eva Llorenç Celades
L'alegria de l'oblit
Edicions 62, 2025
Més sobre l'autora, ací
Ferides
Si llegir-nos idees té una dimensió militant —la
paraula escrita és un acte i l’acció s’encamina a la bellesa implacable de la
justícia social; si explorar-nos el cos té una dimensió aventurera —la pell és
la selva, la llengua és exòtica i el desig ja no viu assetjat i es manifesta
com vol; si passa això i passa allò, venir fins a tu per rentar-te les ferides
del peu és una mena d’amor que té una dimensió quasi bíblica i, per això,
sanguinària, revolucionària i eròtica.
Tan
Bonica i tirana
Proa Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
EXILIS
La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria.
Sylvia Plath
Hi ha mots que són exilis, llums molt fredes.
Hi ha tants buits infinits que són roents
i ens tornen ombres.
Quan la tendresa corca la memòria,
tots els records reposen
en espais desvalguts.
I amb tot, faig poms de flors del desconsol:
Sempre has estat com jo volia
Caldrà la pluja
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autora, ací
Venia la nit
i era un cau de silencis,
de dubtes esglai i tendres
ofegats en el mar tenebrós
d’un futur immens i inexpugnable.
Mastaba
Edicions Bromera, 2025
Contracor
La bellesa agònica dels estius que vam viure. La
terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda
que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot
de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla, fràgils com una il·lusió
perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa els cossos i ens peixa
l’ànima. I fer camí, encara que sigui a contracor.
Les hores ferides
Pagès editors, 2025
Le coucher du
soleil romantique
Que le Soleil est
beau quand tout frais il se lève,
Comme une
explosion nous lançant son bonjour!
—Bienheureux
celui-là qui peut avec amour
Saluer son
coucher plus glorieux qu’un rêve!
Je me
souviens!... J’ai vu tout, fleur, source, sillon,
Se pâmer sous son
œil comme un cœur qui palpite...
—Courons vers
l’horizon, il est tard, courons vite,
Pour attraper au
moins un oblique rayon!
Mais je poursuis en vain le Dieu qui se
retire;
L’irrésistible
Nuit établit son empire,
Noire, humide,
funeste et pleine de frissons;
Une odeur de
tombeau dans les ténèbres nage,
Et mon pied
peureux froisse, au bord du marécage,
Des crapauds
imprévus et de froids limaçons.
---
La posta de sol romàntica
Que n’és de bell el sol renascut, elevant-se,
llançant-nos el bon dia l’esclat del seu fulgor!
—Benaurat qui és capaç de saludar amb amor l
a posta gloriosa, més que un somni, apagant-se!
Me’n recordo!... He vist flors, la font, el solc sembrat
adorant el seu ull com un cor que palpita...
—Correm vers l’horitzó, no fem tard a la cita,
per almenys atrapar algun raig inclinat!
Però en va persegueixo el Déu que es va fonent;
la irresistible Nit el seu imperi estén,
negra, humida, funesta, amb remors tremoloses;
una pudor de tomba en la tenebra flota,
i el meu peu poruc xafa, sobre la molla herbota,
imprevistos gripaus i unes fredes bavoses.
Les despulles
Pagès Editors, 2023
Més sobre l’autor, ací
[Traducció de Pere Rovira Planas]
Gènesi
Al principi era el verb.
I tu.
I amb el discurs vam cosir un món
a mida,
amb ombres i salvatgies desbocades
i les incerteses per preguntar-nos-ho tot,
deixant rastre del Tot sobre la sorra.
Tot, llevat del teu nom,
l’innominable,
el qui amb un gest superb
macula sencer el llinatge de Caïm
abans i tot del crim comès,
perquè no és crim el tast golut, efímer,
de la fruita sucosa i plaent de l’arbre de la vida,
del coneixement, el bé i el mal i tu
i jo i el desig del sexe en plenitud, golut també.
Perdut el paradís, el rastre animal
de la teva creació esdevé ferotge,
abominable,
criminal,
i a l’ensems bellíssim perquè bell era
el fang primigeni amb què modelar
el monstre, l’àngel, l’home.
Els déus.
I després: al principi era el mite.
I tu.
Argos fondejat i calm davant l’arena blanca
curulla de cossos esterrecats, els ulls esbatanats,
interceptats en el viatge cap a l’esfinx
per resoldre l’enigma de la creació amb respostes
agusades que basteixen un nou discurs: l’home
que veu l’home i és el seu pitjor malson,
i tanmateix creu en ell com en el gran creador que esdevindrà.
La poesia no diu; suggereix.
Il·lumina.
I, aleshores, diu.
El mite o la cadena de mots
bastint un nou discurs on dir-nos tot
allò que no sabem. I per justificar
les accions de l’home davant el proïsme inestimat
burlant la llei divina enmig la nit
(el cos sense sepultura exposat als vents del desert,
als cans famèlics udolant sota els estels),
mentre la música de les esferes fa de claca
dels mesells que assenteixen, i riuen,
i cloquegen.
Babaus. Babaus asseguts en trons
de plata i argent o agemolits sobre el llot
untat de sang, de semença, de la suor del treball
de l’escarràs maldant per un bocí, per aire,
pel saber contaminat d’aquest llinatge maleït.
Àlvar Masllorens Escubós
Escriptures sagrades
Pagès Editors, 2024
Més sobre l’autor, ací
Confessió
No sé quin estrany designi
em torna la pell paper de vidre,
cada nit, i és inútil l’afany
de llimar les meves invisibilitats,
amb l’amor confident dins de l’extrema
presó de la seva pròpia grandesa.
Condemna de versos sols
que anunciaven plenituds
que cap mirall reflectirà
potser mai. Confins de sorra
al cor de l’oblit, dunes de versos
que se’m petrificaven
als llavis sense ja somriures
ni besades. Jo no volia
ser poeta dels meus residus,
però ja no hi havia mans per embastar-los
ni ulls que me’ls mesuressin
humanament. Desproporcions
monstruoses d’un mirall a soles
(quan calla el món, no atorga
ni assenteix, se’ns torna
negre negatiu de desestimades
innocències). No, jo no vaig voler
ser l’isolat poeta, només el poema
del somni que m’exigia
i que un estrany designi desolava
—a soles, entre el mirall i la boira.
Tintes molles d’alba
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
PASSAT PLUSQUAMPERFET
Marxaves amb la RENFE pels túnels de les costes
i cada forat negre et duia els espectres,
de nou cap a l’ahir, perfecte d’equilibri
per hores que somiàveu, ingenus i magnànims.
De por que el dany no truqui, retreta en la penombra,
trencaves el present desconnectant el mòbil.
Vida
meva
Viena edicions, 2000
Més sobre l’autor, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
