EL MITE DE SÍSIF

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 EL MITE DE SÍSIF

El mite de Sísif no representa la inutilitat,
cap pas de l'hèlix no és el mateix.
Els antics ens atorgaren belles i benignes imatges,
tal el poder purificador del foc
—malgrat que desconeixien els microbis—
i ens oferiren també aquesta, polisèmica,
emperò nosaltres un sol significat li comportam,
el més senzill per a la tribu:
cercar aviat la desfeta, l'enderrocament,
pujar un sol pic la pedra.
Immens era el dolor de Pasteur
quan, per suggeriment, prec i pressió
del seu mestre Dumas,
abandonà París cap a la província obscura,
per tal d'investigar la malaltia dels cucs de seda
atès el dany que, per a l'economia animal, comportava:
«Emperò, tingueu pietat de mi,
compreneu que no he vist mai
un sol d'aquests cucs», li deia.
Sense possibles, envoltat de fred i expectació,
acaronà la recerca de les dissimetries,
la polèmica de la generació espontània,
l'estudi del microorganismes del vi...
També a nosaltres la memòria ens dol...
Emperò allí, lluny de tot, entra en si.
Aquells cucs malalts ho eren a causa de
microorganismes
semblants a cells que no volia deixar a París,
però no es nodrien dins sucs vegetals,
vivien dins organismes vius:
les malalties infeccioses tenien aquesta causa.
«Dios está en los pucheros.»
I nosaltres ens neguem
a permetre que cap tebior premi la nostra carn.
«Un ésser humà és per a una sola vida,
cal retenir la pedra amb força»,
diu l'enteniment general.
Emperò, mai no són els mateixos tords
el que arriben amb l'hivern a la Mediterrània.
La fertilitat, el gentil no la vol comprendre.
El confinament anul·la la visió.
L'erudició estronca la comprensió.

Àngel Terron

Llibre de Mercuri (1975-1985)

Lleonard Muntaner editor, 2019

Més sobre l’autor, ací i ací