NAUFRAGI DE SANG

(Fotograma de "Un chien andalou" de Buñuel acolorit per mi)

Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes

como recién salidos de un naufragio de sangre.

Federico García Lorca

Afloren les llums del matí,

brollen de la llarga cridòria de nits.

Els somnis, pausats; els dols, esperant.

Les primeres figures maten els últims rajos dels fanals.

La música inicia la seua trista sonata

i quan li pregunten per la vida eterna,

el cavaller de l’angoixa no sap contestar

i calla covardament: amaga el secret que ell no coneix.

Una figura es distrau mirant un cartell

que ofereix la felicitat a canvi de quasi res

(vendre l’ànima a l’impostor dóna guanys

però assegura la perdició eterna).

Decebut, l’home que es vesteix amb nits amargues

esprem els últims segons de la farsa

i en una ranera d’ulls balbs mor definitivament

ple d’escletxes humides de polseguera blanca.

La senyora que passeja el gos mira amb enuig l’espectacle.

Considera que això no és decent i vomita

cent cinquanta oracions amanides amb un reguitzell

de perilloses advocacions als sants eterns.

Decebuda, la deixebla de vida, s’atura,

il·lusionada mira amb enveja la placa

i creu veure el seu nom escrit en ella.

Després gira el cap i observa, confusa,

la realitat que li somriu misteriosament.

Entre totes les figures, disfressada

amb un llarg vestit de setí blanc,

la faula descarnada sap que esdevindrà foc,

que pasturarà als prats de la infelicitat

i rebutjarà el calze de les eternitats.

Assegut, meditant, absort, el poeta suggereix

camins, portes i finestres cap la llum.

La realitat posarà a les seues mans dos bales

i una enigmàtica pregunta que li esclatarà als ulls.

Una fila d’aus picoteja àvidament els segons

que jauen a terra i han caigut de les butxaques

dels esperits que en un part de misèria,

indolentment, han deixat perdre.

L’òxid -salmòdies de les antenes-

cau sobre els aterrits vianants maleint-los.

El rovell es torna sang i ofega en tristos udols

els caps coronats amb llorer de tristor.

S’amaguen les llums al crepuscle

i en una pau incerta, dolorosa i indecorosa

les eternitats comencen de nou a raure les hores

i, als balcons de la incertesa,

apareixen amb les seues eines

els treballadors de la farga de Vulcà

mostrant llençols tacats.

Els convidats inicien la desfilada cap al no-res nocturn.