EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dissabte, 8 de novembre del 2014

POEMA AMB DATA (LIX): CARTE DU 8 NOVEMBRE


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
      Les ungles en el nostre pit, la ceguesa que ens gela els nostres ossos, qui s’ofereix per a subjugar-les? Pioners de la vella església, anuència de Crist, ocupeu menys espai a la presó del nostre dolor que el rastre d'un ocell a la cornisa de l'aire. La fe! El seu bes es va apartar horroritzat d’aquest nou calvari. Com podria el seu braç mantenir destapiat el nostre cap, si ell viu de la caritat d’un pany incorrecte? El fàstic suprem, a qui la mort mateixa el nega el fum últim, es retira, disfressat de senyor.
     La nostra casa envellirà lluny de nosaltres, salvant la memòria del nostre amor ajagut intacte a la rasa del seu sol reconeixement.
    Tribunal implícit, cicló vulnerari, que tard ens lliures l’objectiu i la taula on la fam arribava la primera! Sóc ara com un gos rabiós encadenat a un arbre ple de rialles i fulles.


(Traducció meua)
René Char 
Seuls demeurent 
NRF, 1945




Les clous dans notre poitrine, la cécité transissant nos os, qui s’offre à les subjuguer? Pionniers de la vieille église, affluence du Christ, vous occupez moins de place dans la prison de notre douleur que le trait d'un oiseau sur la corniche de l'air. La foi ! Son baiser s'est détourné avec horreur de ce nouveau calvaire. Comment son bras tiendrait-il démurée notre tête, lui qui vit, retranché des fruits de son prochain, de la charité d’une serrure inexacte? Le suprême écœurement, celui à qui la mort même refuse son ultime fumée, se retire, déguisé en seigneur.
Notre maison vieillira à l'écart de nous, épargnant le souvenir de notre amour couché intact dans la tranchée de sa seule reconnaissanceTribunal implicite, cyclone vulnéraire, que tu nous rends tard te but et la table où la faim entrait là première ! Je Suis aujourd'hui pareil à un chien enragé enchaîné à un arbre plein de rires et de feuilles.

2 han deixat la seua empremta:

Olga Xirinacs ha dit...

Aquesta foscor glaçada, la fam, les ungles clavades al pit, són els gossos famolencs de la guerra.
M'entristiria que la meva casa envellís lluny de mi... quan jo la vull per aliada, refugi i consol.

Calpurni ha dit...

Seria ben dur, envellir sense una cosa tan pròpia com la casa que ha acollit ventures i desventures.
Gràcies pel comentari, Olga,
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada