[EL POEMA SE SAP ABILLAT...]

(Exterior de l'església de Santa Caterina, València. Imatge pròpia)

El poema se sap abillat, insolent, 
renegat de claror, estrafet a les fosques, 
llepafils i sobrer, poregós dels camins, 
folre dolç, petaner, buit de vida pertot.

Rebost farcit de menges, vida solta a les lleixes, 
estants coberts d'olors que el poema no sent,
hi ha eis vaixells per al forn i l'antiga corbella, 
la post i la sal sosa, gavelles de lletsons. 

Vull dir el que no han dit els que només escriuen 
arrambats a l'ampit de vitralls cecs solemnes, 
hipòcrites bohemis de plats d'ànec al forn 
ajornant els instints, ganyotes saberudes. 

Pedra tosca que encercla la porta de l'entrada; 
confitura de móra, taca lila al pitet,
flonjor de pell de branca, de la soca, l'arrel, 
i enderrocs als cabassos, caragols a la soca. 

Fonedissos poetes, guaitadors de la pluja, 
toqueu fusta i arena, toqueu nas i balleu, 
escureu les cassoles amb molles, pa de dacsa, 
i amb maneguins als braços feu poemes sobrers.

Maite Insa

El poema és sobrer

Ed. Bromera, 2007

Més sobre l'autora, ací i ací