EMPREMTES

Què diem quan diem poesia? ANTONI FERRER

dissabte, 30 de juny del 2018

LA MÀ DE MON PARE

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)
LA MÀ DE MON PARE

Tot observant el palmell de la teua mà
veig les penúries del passat i del futur.
Tot observant el palmell de la teua mà
veig el firmament de la meua infància,
quan encara podia volar fins a la lluna
i tots els meus somnis serien una realitat.

Pare! El temps ha passat,
he tornat dels somnis a la vida.
He sostingut en les meues mans els bocins
dels meus somnis destrossats.
Els he mòlt per a protegir-me,
els he afilat per a mantenir-me viva,
els triture novament,
per a ser capaç encara
d'estimar, tenir esperances.

Pare! Si ma vida novament es fera,
sé que tu recolliries els trossos,
tot i que et tallarien el palmell de la mà,
tot i que et feririen profundament.

Nguyen Bao Chan
Més sobre l'autora, ací i ací


[Traducció meua a partir de la versió en castellà del festival de poesia de Medellín]

Ací es pot escoltar la recitació de l'autora de l'original en vietnamita. 

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Quin poema tan tendre, i amb quina emoció el recita aquesta noia...Aquestes mans són d'un pare molt vellet i que ha passat penúries!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

L'evocació del pare o de la mare sempre és poètica. L'amor és poètic.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada