EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

dissabte, 30 de juny de 2018

LA MÀ DE MON PARE

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)
LA MÀ DE MON PARE

Tot observant el palmell de la teua mà
veig les penúries del passat i del futur.
Tot observant el palmell de la teua mà
veig el firmament de la meua infància,
quan encara podia volar fins a la lluna
i tots els meus somnis serien una realitat.

Pare! El temps ha passat,
he tornat dels somnis a la vida.
He sostingut en les meues mans els bocins
dels meus somnis destrossats.
Els he mòlt per a protegir-me,
els he afilat per a mantenir-me viva,
els triture novament,
per a ser capaç encara
d'estimar, tenir esperances.

Pare! Si ma vida novament es fera,
sé que tu recolliries els trossos,
tot i que et tallarien el palmell de la mà,
tot i que et feririen profundament.

Nguyen Bao Chan
Més sobre l'autora, ací i ací


[Traducció meua a partir de la versió en castellà del festival de poesia de Medellín]

Ací es pot escoltar la recitació de l'autora de l'original en vietnamita. 

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Quin poema tan tendre, i amb quina emoció el recita aquesta noia...Aquestes mans són d'un pare molt vellet i que ha passat penúries!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

L'evocació del pare o de la mare sempre és poètica. L'amor és poètic.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada