EMPREMTES

Tota civilització es funda a partir de la poesia. MWÈNÈ OKOUNDJI

dissabte, 28 de novembre de 2020

ELEGIA A VENÈCIA

(Imatge pròpia)

ELEGIA A VENÈCIA

 

El vespre humit, encara s’alcen copes

a les tavernes, vora dels canals,

i encara més el desig del teu cos

que em va oferir la glòria

i ara és empremta de la carn, un gest

que es perd damunt de l’aigua tremolosa.

De vegades l’amor no és fantasmal,

a Venècia, i ens pot donar la vida,

i els teus ulls contindran, sense cap dubte,

un mar en què les aigües ressuscitin,

els passos retrobats a les basíliques,

la pluja que et vetllava, alguna góndola,

la tristesa dels molls i aquelles barques

abandonades entre cases soles.

Els pintors, els poetes i les màscares,

els núvols sinuosos de novembre,

la bella escala d’or i les maragdes,

alguns pobres dormint sota les voltes

d’una porxada on t’esperava Tadzio,

l’etern adolescent que ens estimàvem.

Els concerts de Vivaldi, el lent passeig

amb vaixell allunyant-nos de la tarda,

i l’amor amb què sempre ens adoràvem,

el lleó, el Carnaval, la nostra Piazza...

¿Te’n recordes, del pom de roses clares

que vas voler salvar quan ja eren mortes?

De vegades l’amor no és fantasmal,

a Venècia, i tot sembla conegut,

perquè l’aigua acompanya

les hores que desfem damunt els marbres

amb el reflex de l’alba, blancs eterns

cridats a una bellesa molt més alta.

El Gran Canal m’acosta a l’Acadèmia,

a la cançó de l’aigua que escoltava

quan eres els colors de Tintoretto,

les verges de Bellini i de Rosalba,

la nit constant, els blaus de Veronese

i els teus ulls emboirats per la Llacuna

que veies des d’alguna balustrada.

No sé si tornarem a la Venècia

que vam deixar dins el seu plor, enyorant-te,

quan ningú no sabia que eres meva

ni jo teu. ¿Val la pena, amor, salvar-nos?

Venècia és un record d’aigua oblidada.





Israel Clarà

Sereníssim somni

Arola Editors, 2019

Més sobre l'autor, ací


2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Tot llegint em pensava que era el record d'un amor especial a Venècia, amb tots els detalls que ens poden enamorar d'aquesta ciutat...Però sembla que és un amor més aviat somniat...
Podria ser un amor d'aigua que s'ha perdut en el plor del'oblit!!!
Bona setmana, Jesús.

Calpurni ha dit...

Amor viscut i amor perdut? Potser.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada