(Imatge pròpia)
un sol infern.
com una estranya contorsió,
com un tràgic pantaix
ens creix l'infern a dintre
massa vegades.
Em llançaria llavors
per finestrals enormes,
els cabells esbandits,
la mà segura,
i correria per camps inconeguts,
i entorn de l'illa,
i en amagats racons
dansaria tot sol,
i cantaria alegre
en les coves antigues.
Regió afòtica
Ed. Moll, 1978
Soy una cabaña en ruinas entre tu voz y un largo invierno
Conozco el canto del pájaro solitario en su nido vacío
Me fui de un país lejano para vivir en una lengua extranjera
Conozco la cama fría, la mañana sin café
Conozco la espera que germina para nadie
La espera de alguien que podría llamar a mi ventana con sus alas
o una vieja carta entre los labios.
En el corazón del invierno la poesía enciende un fuego
y en las más profundas soledades llena el cielo de garzas blancas
que siempre vienen para hacer su nido en mi voz.
---
El niu de les garses blanques
Soc una cabana en ruïnes entre la teua veu i un llarg hivern
Conec el cant de l'ocell solitari en el seu niu buit
Me n’aní d'un país llunyà per a viure en una llengua estrangera
Conec el llit fred, el matí sense café
Conec l'espera que germina per a ningú
L'espera d'algú que podria tocar a la meua finestra amb les seues ales
o una vella carta entre els llavis.
Al cor de l'hivern la poesia encén un foc
i en les més profundes solituds ompli el cel de garses blanques
que sempre venen per a fer el seu niu en la meua veu.
[Traducció pròpia]
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Darrere aquest callar hi ha inconformismeDemà
potser ens conformem amb un tassó de ginebra o un crit de
Pasolini,
que també engata, però mai no assacia. La resta serà literatura,
religiosa o pornogràfica, tant se val, encara que En Pavese,
ara que hi penso, val la pena de tenir-se en compte, com En Bach,
la temperatura, i els tons obscurs.
Si no plou i és diumenge vindran daneses a la plaça major
que obriran les cuixes davant la lluna del poble, i els taverners,
botiguers de la punyeta, gatassos, verds de menta, tacats de suc,
hauran de tancar les portes del tasser i les botelles d’aiguardent.
Riurem de fàstic, espatarrats. Ens curarem els vicis
amb altres vicis. Els rancors amb manies. Haurem encetat
altres quimeres. Follarem violes clementines…
Tenc set de tu i bec ginebra
AdiA Edicions, 2018
Més sobre l'autor, ací
Potser, entre la terra humida
que t'ha guardat fins ara,
hauràs trobat allò que diuen pau.
Potser...
Potser, un dia tu també buscaves
L’abraçada i la fe, com jo i com altres
(abraçada i cor ample, sense vores,
una fe i una meta pura i alta),
quelcom que per aquí hom sol dir quimera.
Potser...
Potser l’au fugissera que guardaves
cercava altres espais, altres esferes,
horitzons sense límit ni temença,
o qui sap si camins torts o boirosos.
Potser...
Potser, la força ardenta que bullia
dins d’aqueixa lleu closca,
esperant l’hora, el dia, el lloc, el tacte,
no trobaria el solc que desitjava.
Potser...
Potser tindries gola de misteris,
o de ritme, o de imatges,
o de coses petites,
o de coses senzilles...
Potser...
Potser series un de tants, inèdit,
desconegut fins pels teus, pels més íntims.
Potser...
O, potser, entre espines i coratge
tu gaudies el cel escrivint versos.
Potser...
Potser...
Potser...
Retrobament
Diputació Provincial de València, 1961
Més sobre l'autor, ací
arrambats a l’extrem,
instal·lats en la pèrdua,
a l’exili,
desfets.
Colgats d’eines inútils,
d’imatges,
idees,
fascicles,
papers.
Enfangats
en el relat estèril.
Exhaurits,
sense esma.
Pam a pam,
recomptem els passos desfets.
Fingirem, covards, l’extinció?
O alçarem altre cop les banderes?
Epigramari
AdiA Edicions, 2021
Més sobre l'autor, ací
Hui Olga Xirinacs compleix 85 anys i 85 llibres. Celebrem-ho!!!
TU JA HO SABIES
Ja ho sabies, que de palaus ja no en tenia
i ni salons ni tapissos retindrien la teva ombra.
Ni jardins amb majordoms, ni donzelles
que et raspallessin els cabells sedosos;
només les meves mans, i per tu ja eren massa.
Només paraules, i les hauries esborrat.
Quedava la profunditat de la tarda
quan pren color de foguera extingida
i les brases del jardí són sang a les copes.
Teníem copes venecianes i milers de llibres,
serveis de plata i aparadors de vori,
de tot això hi havia, les flors no s’acabaven.
Però el sol ja es ponia.
Una bomba al jardí
Stonberg Editorial, 2021
FINS A
DESAPARÈIXER
Aquesta
vora tersa, humida, túrgida:
un
altre cop aquesta vora on llisquen
les
paraules i es fonen. I desfer-me,
dissolt
en l’aire, imperceptible, anònim,
desprès
de les imatges, dels afectes.
Et
creus que la paraula és gratis, vàlida
per
ella sola. Quin projecte albires?
Quina
és la teva estètica? Com penses
vincular-te
amb el món i no parlar
de
caminar pel bosc? Dius que són verdes
i
fuges. Qui pogués tenir la veu
més
deseixida, més distant, capaç
de
copsar les anècdotes més simples,
descriure-les
en els detalls precisos
i
mostrar-ne el sentit profund — com qui
no vol
la cosa i mantenint l’enigma.
Tot
passejant, em trobo un ocell mort,
un
petit rapinyaire, sense cap;
les
ales, disposades a l’atac,
immòbils,
rígides, i separades
del
cos. Un pugilista fragmentat.
Em dic:
No soc capaç de sostenir
el joc
de forces que relliga els mots
i els
actes, les imatges i els aguaits.
Millor
no ser-hi. Com si jo pogués
triar.
I dic que són verdes i fujo.
Aleshores,
el buit en pau amb ell
mateix,
el lloc on cessa el moviment
i on
s’aturen els fluxos d’energia.
Reclòs
en lloc segur, arrecerat
de la
sorda tempesta que només
ocorre
perquè l’altre vol alguna
cosa de
mi. S’aturen tots els fluxos.
Defineixo
una asímptota en què els mots
pengen
d’un fil. No arriba l’aire. Poso
a prova
la incertesa d’una llum
que
parpelleja sola i en silenci.
L'animal que parla
Proa Edicions, 2021
Més sobre l'autor, ací
Ballaves, i jo et veia despullada,
no en la penombra roja de la pista;
anava nit enllà la meva vista:
ja reies al meu llit, blanca, oblidada...
Sentia que el teu cos de divuit anys
se m’obria calent com un bressol,
i que no dormiria mai més sol,
envilit per malsons i desenganys.
Ballaves, i el teu cos em prometia
el tendre acolliment on he tastat
el sabor més gustós de la bondat,
un delit que derrota la ironia.
Ballaves, tota llavis, oferint
la veritat oculta de l’instint.
Edicions Proa, 2021
Més sobre l'autor, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
