EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dijous, 18 d’agost de 2022

EL CONTE DEL SOL I DE LA LLUNA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El conte del sol i de la lluna

A Robert Brufau, per la promesa d’un poema

 —Explica’m, tu, què és el sol. —El sol.

—Explica’m què és la lluna. —La lluna.

Joan Brossa, Eco

Es va trobar despert del seu vell somni

mentre s’anaven desfent tots els deserts de l’Antàrtida

i sabia que els déus eren mentida

igual que el plàncton de l’aire i els planetes del subsòl,

com el conte del sol i de la lluna

que li explicava un poeta prop de l’estufa de gas.

Es va trobar assegut als peus del món.

Ja no hi havia ningú perquè tothom era mort

i plorava una llum d’estels fugaços.

Va anar a visitar la lluna, que li somreia feliç,

i veié que era sols una bombeta

de neu i gel apagat. I pujà llavors al sol,

que era un gira-sol d’ambre estàtic, cendra

d’un foc antic oblidat, de mesures inexactes.

No hi havia lluernes ni mosquits,

cap punt encès en la boira, ni ambrosia dins la pluja,

només un nen plorant als peus del món,

plorant sol de nit pel sol i de dia per la lluna.




Israel Clarà

Jocs de vida

Pagès editors, 2022

Més sobre l'autor, ací



2 han deixat la seua empremta:

Helena Bonals ha dit...

Aquest final: "plorant sol de nit pel sol i de dia per la lluna", és genial.

Calpurni ha dit...

Així és, Helena.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada