EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

diumenge, 30 d’abril del 2023

ÀLGIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ÀLGIA

 

El cos, aigua embassada,

una bastida sense cap mesura de seguretat.

I així el dius, el cos,

com dius la fam o dius la set,

tràmits només que compassen els dies

fins que l’adeu es faça necessari.

I així el vius, el cos,

com una imposició inamovible.

Així d’inestimable la certesa,

l'atzar cruel que vaga per la carn

sense un disseny estricte ni acurat.

No és respectable així la vida en aquest cos.

Com menjar o com beure.

Autòmats sense pes per ancorar-se al bes.

 

Susanna Lliberós

El crit

Onada Edicions, 2023

Més sobre l'autora, ací

dijous, 27 d’abril del 2023

POEMA AMB DATA (CXXI): FOSSA COMUNA

 

(Imatge presa d'ací)

fossa comuna

 

no vull que m'enterreu      ni espero amor del poble

sols que mani el Profeta      la fuga de l'eixam

que deixa un camí fet.      Jo parlaré amb els morts

i amb els porcs, obsedits      a l'espina del tors

allà on encara el tacte      fecunda la memòria;

treballo i no salvo      cap ideal amb l'hora

però ve aquí un difunt,      a la botiga, sol,

al punt del tancament      quan els esforços cauen;

ell està fresc i parla      sense dir-me el seu nom

però jo n'he vist l'esquela,     sé que esta al cementiri:

Jan Reniu Pladevall      cessat d'aquesta vida

en vint-i-set d'abril     de l'any dos mil divuit

treballo i ve amb cos      sense anima, és mort,

i em diu que no seré      feliç, amb tan poc temps,

«no hi tens res a fer, noi»      i llavors conta anècdotes

sobre avantpassats seus     com sempre es barallaven

ara per la gallina,      ara pel salze tort,

«noi, no hi tens res a fer»      i tanco la botiga

amb ell a dins, només,     però en sortiré sol,

giro la clau, no hi és,      ni tan sols un miratge

com sí que ho és el sou      que m'alimentarà;

a quin regne pertanys      indolent alabastre

en mi ja no fas llum      tan matèria ets

com Reniu Pladevall.      Tinc les butxaques buides

de pedres precioses,      no hi cap ni el pas del temps

no tinc por, ni dolor,      parlo amb un mort, camino

i la doctora em diu      que no arribaré lluny

perquè la sang em pesa      però faré quilòmetres

Poesia social      no restaurarà vius

només convoca morts      Jan Reniu Pladevall

i de camí una noia      és ferida de vida

en una cantonada,      punxada, i és sola

com a redempció      ningú canta el seu nom.

I què hi fa, tan opaca      deixada en els esculls

del carrer, la vorera      dels dies rutinaris?

el lirisme dels dies      és un pou i la carn

dona forma a l'abisme     on s'han vessat els olis

 

[No he volgut sepultura,     però la tindré, digne

i soc capaç d'amor,      encara, puc ser feliç

tinc els mitjans, i el temps,      només és que veig morts

I, com és, camarades,      que a la fossa comuna

ningú hi du cap ègloga      ni cap oda; sisplau

al meu cel trist, tothom      ha de rebre elegies]

 


Juma B. Barratxina

Un estany que vessa

Tres i Quatre, S.L. , 2021

Més sobre l'autor, ací

diumenge, 23 d’abril del 2023

COL·LABORACIÓ

(Imatge de Jesús Giron Araque)

Encantat d’haver compartit col·laboració amb el poeta Lluís Roda en el projecte Poetes & Cia. de la Vall d’Uixó de l’any passat. El poema de Lluís Roda il·lustra una fotografia de la meua autoria i viceversa.

 

«Se me s'alça el piuet», cantàvem urbi et orbi amb entusiasme i ufanor.

La joventut, impúdica, mostra tothora l'exuberància d'un pleonasme.

Com zebres genitals, ara festegem les llambordes que hem xafat.

Les paletes tecnicolors d'un passat, d'unes parets zenitals. L'oblit als ulls brodat.

Borda: la llum exhibida d'un silenci acompanyat.

10 d'abril de 2022

Lluís Roda

Poetes & Cia, 2022

Trencatimons Editors 

Més sobre l'autor, ací i a

 

dijous, 20 d’abril del 2023

ADÀGIO

 

(Imatge pròpia)

ADÀGIO

 

Escolte la melodia quotidiana de la mar,

la sumptuosa lírica de les ones

que ablaneixen las cicatrius del vespre.

 

M’amere per l’envernissat murmuri

de les pedres que rodolen entre escumes

com fulles despreses del seu arbre.

 

Desembarca la tristor al port de les butxaques,

omplint les hores d’absències,

cremant el temps a l’avern de l’oblit.

 

El Sol imposa indolent la seua òrbita silenciosa,

tremoloses barques, deshabitades platges,

immensa soledat de les paraules.

 

Cau el dia inevitablement pel penya-segat

on  fa via la indiferència, on l’enyor

i la dissort arriben a fer-se hospitalaris.

 

S’ompli la nit temerària d’ombres que retornen,

d’una isòcrona buidor de gel a les parpelles,

ara tot és runa, espera llarga d’inèdites estrelles.

 

         Et sé, però,

darrere de les albes que encara no imagine.

 


Lluís Ferri

dins d’”Entre mots i versos”

Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2016

Més sobre l’autor, ací