ADÀGIO

 

(Imatge pròpia)

ADÀGIO

 

Escolte la melodia quotidiana de la mar,

la sumptuosa lírica de les ones

que ablaneixen las cicatrius del vespre.

 

M’amere per l’envernissat murmuri

de les pedres que rodolen entre escumes

com fulles despreses del seu arbre.

 

Desembarca la tristor al port de les butxaques,

omplint les hores d’absències,

cremant el temps a l’avern de l’oblit.

 

El Sol imposa indolent la seua òrbita silenciosa,

tremoloses barques, deshabitades platges,

immensa soledat de les paraules.

 

Cau el dia inevitablement pel penya-segat

on  fa via la indiferència, on l’enyor

i la dissort arriben a fer-se hospitalaris.

 

S’ompli la nit temerària d’ombres que retornen,

d’una isòcrona buidor de gel a les parpelles,

ara tot és runa, espera llarga d’inèdites estrelles.

 

         Et sé, però,

darrere de les albes que encara no imagine.

 

Lluís Ferri

dins d’”Entre mots i versos”

Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2016

Més sobre l’autor, ací