POEMA AMB DATA (CXXI): FOSSA COMUNA

 

(Imatge presa d'ací)

fossa comuna

 

no vull que m'enterreu      ni espero amor del poble

sols que mani el Profeta      la fuga de l'eixam

que deixa un camí fet.      Jo parlaré amb els morts

i amb els porcs, obsedits      a l'espina del tors

allà on encara el tacte      fecunda la memòria;

treballo i no salvo      cap ideal amb l'hora

però ve aquí un difunt,      a la botiga, sol,

al punt del tancament      quan els esforços cauen;

ell està fresc i parla      sense dir-me el seu nom

però jo n'he vist l'esquela,     sé que esta al cementiri:

Jan Reniu Pladevall      cessat d'aquesta vida

en vint-i-set d'abril     de l'any dos mil divuit

treballo i ve amb cos      sense anima, és mort,

i em diu que no seré      feliç, amb tan poc temps,

«no hi tens res a fer, noi»      i llavors conta anècdotes

sobre avantpassats seus     com sempre es barallaven

ara per la gallina,      ara pel salze tort,

«noi, no hi tens res a fer»      i tanco la botiga

amb ell a dins, només,     però en sortiré sol,

giro la clau, no hi és,      ni tan sols un miratge

com sí que ho és el sou      que m'alimentarà;

a quin regne pertanys      indolent alabastre

en mi ja no fas llum      tan matèria ets

com Reniu Pladevall.      Tinc les butxaques buides

de pedres precioses,      no hi cap ni el pas del temps

no tinc por, ni dolor,      parlo amb un mort, camino

i la doctora em diu      que no arribaré lluny

perquè la sang em pesa      però faré quilòmetres

Poesia social      no restaurarà vius

només convoca morts      Jan Reniu Pladevall

i de camí una noia      és ferida de vida

en una cantonada,      punxada, i és sola

com a redempció      ningú canta el seu nom.

I què hi fa, tan opaca      deixada en els esculls

del carrer, la vorera      dels dies rutinaris?

el lirisme dels dies      és un pou i la carn

dona forma a l'abisme     on s'han vessat els olis

 

[No he volgut sepultura,     però la tindré, digne

i soc capaç d'amor,      encara, puc ser feliç

tinc els mitjans, i el temps,      només és que veig morts

I, com és, camarades,      que a la fossa comuna

ningú hi du cap ègloga      ni cap oda; sisplau

al meu cel trist, tothom      ha de rebre elegies]

 

Juma B. Barratxina

Un estany que vessa

Tres i Quatre, S.L. , 2021

Més sobre l'autor, ací