Ardit
No t’espanti
si la lluna cau als nostres peus
i s’esmicola: farem cuques de llum
amb les deixies mentre aguaitem
el satèl·lit de recanvi
que tenim emparaulat amb l’univers.
Si
creus que hi soc. Poesia 1989-2021
Pagès Editorial, 2024
Més sobre l’autora, ací
II
Vindrà
l’hora de jutjar-me
i
hauré estat els meus versos i esborralls:
una
joguina plàstica, un glavi
de
tall capriciós i fugisser
que
voldria escriure
sabent-me
carn d’oblit i melangia.
Llavors,
em
reconeixeré en aquest ofici
de
penitència, sense complexos
ni
obligació verbal
de
provar-me, de mostrar-vos
aquesta
sang que vessa dels meus dits.
Llavors,
lliurada,
la sentència final
–tan vostra com de ningú,
caurà
com un eclipsi caut i tebi
miratge
real on la mort és morta
i
jo mor assaciat
d’ensopiment
entre jardins i fonts
d’aigua
envidreïda.
Paradís
o masmorra. Felix culpa!
només
romandran els somnis.
Andreu Blai
Nimfeu
Bromera Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
BARCA
buc
de claror en la mar nebulosa
del
somni
en
la mar de la nit
la
pell solcada pel sol i la sal
no
ferida, no encara, pel ferro roent
de
juliol
barca
de grills mar a dins en la nit
i
allà al fons
buc
de claror
com
un llir
en
la nit de la mar
com
un llir
tot
de llum
tot
d’olor
en
la nit
de
la mar
buc
de son
tot
d’olor
tot
de llum
com
un llir.
Ismael J. Sempere
Venien i se m'enduien
Bromera Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
Algo
anda suelto entre los ahogados de Rimbaud
entre
las que heredaron un organillo y ahora salen bajo la lluvia a sembrar cebollas
algo
anda suelto en la tiza de las maestras y los grifos ancianos
en
las que construyen un globo hinchable para ir a las fruterías del horizonte
algo
anda suelto por una senda
angosta
de luces verdes y leves palomas
algo
sobre el amor y sus resonancias.
---
Quelcom
va solt entre els ofegats de Rimbaud
entre
les que heretaren un orguenet i ara surten sota la pluja a sembrar cebes
quelcom
va solt al guix de les mestres i les aixetes velles
on
construeixen un globus inflable per anar a les fruiteries de l'horitzó
quelcom
va solt per un camí
estret
de llums verds i lleus coloms
quelcom
sobre l’amor i les ressonàncies.
Mario
Obrero
2021,
inèdit, dins El joven poeMario,
(Edició
no venal editat per l’IES la Senda de Getafe)
[Traducció
meua al català]
Finisterre
Cap al final, els cants de sirena,
eixa altra forma de silenci, el sol de
la seua joventut, que no em reconeix,
(tal volta així la mort puga veure’m la cara)
el camí de pedra vora el penya-segat,
la barcassa que travessa la badia,
este mar que es fa fosc de llum gris i gavines.
Llocs
Institució Alfons el Magnànim, 2006
[Traducció al català d'Emili Casanova]
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
III Emperadriu
Els gats fers del bosc
endins la forest
t’obren dreceres
i s’enlaira l’aliga,
la que fita argúcies
al nan de l’aigua.
Emperadriu constel·lada,
regnes la menta
de les passes clares
i evoques a les bruixes
els costums de les herbes.
Teva és la vida.
El bosc del tarot
Editorial Fonoll, 2024
2
M’has fet encadenar. L’alè em gravita
tan dèbil, tan com flèbil, que cap nit
no m’arruixa ja el pèl ni en trau resquit,
i mal pes hi ha al teler si el tronc no esguita.
¿Qui em boixarà l’ullal hermafrodita
si em denegues la set que t’he fingit?
Jo sol no en sé; tinc el boç molt petit
i he desaprès a aprendre el que m’excita.
Si ara te’n vas i em redobles, cafit
de tu mateix, l’enyor que t’he absorbit,
no esperes que et cobege el que em tragita.
Vist que el cuc de l’auxesi el duc pansit,
hauré d’encomanar-me a santa Rita…
Quin oi, no haver nascut frare estilita!
Rubén Luzón
Segons manera
LaBreu Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
L’estranger
Arriba l’estranger fins a les portes
de la seva ciutat, el lloc natal,
ciutat que desconeix, antiga, sempre
renovellada.
En el llindar, l’esfinx
pregunta, indiferent: què vols?, qui ets?
El vigilant, com un operador
matemàtic, fa borda qualsevol
demanda: el desmenjat burot reclama
un deute inexistent, que cal pagar
amb diners que no es tenen.
L’estranger
no es reconeix: té el codi i l’algoritme,
la llengua i la moneda, i tanmateix
no els sap emprar. Desemparat, respon
amb qualsevol fotesa, un balbuceig
estrany, mancat i incòmode, com un
burot de sons.
L’esfinx li obre el pas,
i l’estranger, desconcertat, s’endinsa
en la ciutat de cases derelictes,
on buscarà els residus del seu ésser,
les restes d’una llengua ja perduda.
Josep-Anton Fernàndez
L'estranger a casa
Edicions Proa, 2024
Més sobre l'autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
