Flor epidural
Adore tots els líquids que fan,
del meu cos cràter, una improvisada
i infinita
cascada
Amb cada gota insubornable
vaig omplint el buit que m’espanta,
la balma invisible on encara puc desnàixer.
Arrel
Godall Edicions, 2024
Cançó del bressol buit
Quan
s’acosti per darrere
amb la sang del pit al dit,
li diràs que sembla febre,
i amb la mà et farà que sí.
Quan
s’endinsi dins la fronda,
espès desig que no diu,
li diràs amb veu dubtosa
que qui sap si no és petit.
Quan amb
notes t’embetumi
on s’estava aquell anit,
li diràs que era el refugi
d’aquell que et creixia a dins.
Quan de dos
un sol en resti,
tots plegats fareu camí
pel coster on va anar creixent-hi,
on va entrar i no en va sortir.
Com una
mosca enganxada a la mel
Godall Edicions, 2024
Més sobre l’autor, ací
Cant III
Potser ja ho he vist clar:
allò que no pertany al temps,
sempre ens corglaça,
en talla l’alè, ens eximeix de viure.
I així, presoner d’una burda xerrameca,
he descobert que la vida és somni
I, he creat, pres, remei en el silenci
per retrobar un Ofici de Ventades Noves.
Ofici de Vantades Noves
Editorial Neopàtria, 2024
Més sobre l’autor, ací
Es va entregar el teu cos a la ciència.
No. De fet, el teu cos no és ningú. El teu cos té
nom, però no és ningú. El teu cos es va deixar enrere a la vall closa, una
mera resta necessària de l’espigoleig arqueològic.
En digueren STRAPPO.
(Estripar.)
Membrana pètria. Cuir calcari. Finíssimes
despulles epidèrmiques. A contrapel, el tapís de pedra es
va desprendre de la seua carn original.
Es va entregar la teua pell a la ciència. Es va
posar al servei de la nació. Al servei de la identitat
comuna, de la majúscula, de l’afirmació, del mirall, de la renascuda
convicció romàntica.
Strappo
seguit de Pare Aforístic o Galatea a la paret
Adia Edicions, 2024
Més sobre l’autora, ací
Avui tot és un batiport que no duu enlloc. Sota
el ceptre del sol la mar és un remuc de barra
closa. La bandera del port, un pedaç terrós i brut
damunt un mariner displicent. Tot és un paisatge
estroncat i curull de tedioses anatomies. Salabres
encarcarats, llisses abaltides i un cranc brutal.
Hi ha dies que són com un tall obert dins els llavis
de l’aigua. La veritat més límpida sempre fa por.
Dic Mar
Adia Edicions, 2024
Més sobre l’autor, ací
No hi ha cap veu
ni manllevada ni pròpia
que escrigui els meus poemes,
només
aquesta sorda afonia miserable,
un escanyament d’aigua embravida
atrapada entre les roques
–el salt final, en brut
i al capdavall
un toll quiet i lent
que malmeten turistes de diumenge.
I tanmateix
callar no ha estat mai una opció,
sinó perviure
en la gorja estreta.
Trobar-hi el crit.
On fugirem, amor
Godall Edicions, 2024
Més sobre l'autora, ací
Sola a l’hivern
Quan tot sembla inevitablement fals,
mentres el món ressona en la llunyania,
i el cel és com l’orella d’un déu sord;
quan el blanc pur somica com el zèfir,
mentres els arbres semblen silents i espargeixen
llavors, penses en el teixó al seu cau,
en tots els caus confortables i eixuts,
i en les raboses que esquincen conills,
remenen la cua molsosa i flonja,
i en els llobatons que la lloba es mira
juganers, però ja amb feres pupil·les,
amb l’olor d’haver menjat carn ardent.
L’udol
de la lloba
Edicions del Buc, 2024
Més sobre l’autora, ací
És així
No és entendre
El que la vida t’ofereix i t’arrabassa.
És acceptar i assumir que és així,
que sempre serà així.
Entrebancar-se
Caure
Alçar-se
Estimar
Agrair
I seguir.
Clarianes
Onada Edicions, 2024
Tan terrible
Tan terrible com el poema
que ha perdut la música,
tan terrible com l’etern foc dels déus
que no serà mai cendra,
tan terrible com la paraula,
com l’escletxa del malson
per on s’escorre l’infecte orí que mulla
els blancs llençols de la nit.
Tan terrible com l’iceberg a la deriva
de la mort.
Tan terrible com l’amor:
un destí sec de sols
arrencat a les arrels de l’ombra.
El
llamp en la lluerna
Perifèric Edicions, 2021
Hibisc
de foc
A Luís
Alpera, in memoriam
Surant enmig del naufragi,
la nit reconeix una llum estesa
dins un últim horitzó d’illes blaves.
És el foc qui les crea des de l’aigua,
o és el miratge d’un desig ocult?
Acceptem el repte:
l’incendi és dels hibiscos que s’incendien
per la ruta d’un cel voluptuós.
Assumim el buit:
són flors plantades en una metàfora
que origina els colors d eles paraules.
Surant enmig del naufragi,
l’hibisc de foc ens podria salvar.
La llum
mirada
Perifèric Edicions, 2023
Més sobre l’autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
