SOLA A L'HIVERN

(Foto d'Arnau Moreno)

 

Sola a l’hivern

 

Quan tot sembla inevitablement fals,

mentres el món ressona en la llunyania,

i el cel és com l’orella d’un déu sord;

quan el blanc pur somica com el zèfir,

mentres els arbres semblen silents i espargeixen

llavors, penses en el teixó al seu cau,

en tots els caus confortables i eixuts,

i en les raboses que esquincen conills,

remenen la cua molsosa i flonja,

i en els llobatons que la lloba es mira

juganers, però ja amb feres pupil·les,

amb l’olor d’haver menjat carn ardent.

 

Isabel Canet Ferrer

L’udol de la lloba

Edicions del Buc, 2024

Més sobre l’autora, ací