EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL

dimarts, 24 de març del 2026

[AVUI NO ÉS CLARA LA NIT,...]


(Imatge pròpia)


Avui no és clara la nit, i els núvols

semblen enfosquir més encara la contrada:

hi deixen caure la tenebra com un vel de dol.

Tanmateix, la presència del mar, lluny,

anima l'ombra,

allibera els arbres del pes del sol

i les pedres del pes ombriu que les domina.

S'esborren els camins, que semblen lents,

i el llargandaix es reclou sota les pedres.

Els murs s'allargassen

i els turons confonen llurs perfils

entre la fosca alenada del capvespre.

Tot és quiet i l'estornell, damunt la bessa,

sembla que dorm, encara que guaita, gasiu,

la tornada de l'ombra.

Ni tan sols a ponent no en queda gens, de llum,

només una claror somorta s'obre

més enllà del cel

i de la lleugera presència dels estels.

Tot, en una lenta i gairebé imperceptible davallada,

va tancant-se en un repòs on la quietud

no és silenci, ni espera, ni tan sols deturament.

Només no-res, un buit, un sot ombriu,

un clot on la ment s'esfondra i es refà

del violent sotrac de la galerna.

Encara que la soledat aspriva

que empara aquest indret desvetlla, altre cop,

una rara recança de retorn i comiat.

No res. La solitud-que penses.

Sentir que hi ets. Que tot

és teu. Que res no pot ser tan tot com ho és ara.

Que no hi ha res com aquest sojorn de l'esperit,

la feina feta, els nens al llit.

Neta la roba.

És bo sentir-se gran i lliure i assenyat,

com aquests arbres vells que tot ho saben

o com aquestes pedres que ni tan sols les pot matar

el record o com aquestes bèsties que tot el dia corren.

O com aquesta casa vella que cada cop que hi torno

ens reconeix cadascú en el que som

o en el que podríem ser i potser serem un dia.

No hi ha com fer-se gran, i rius

de la pensada.


La vall, davant nostre, s'obre, s'eixampla i es desfà;

davalla entre petits turons que sembla que dansin

en la fosca, i cada instant que passa

s'enalteix la foscor; la negror arriba

cap a mi i m'embolcalla amb els fils de la posta

que tot ho van cobrint sota la fosca ponentina.

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?

L'indret, arrecerat del tro i del núvol?

El temps que hi sóc, mandrós, endut

per la indolència de l'estiu i el no fer res?

El costum, habitual en mi, i en tots nosaltres,

de deixar-se emportar per la nuesa de la ment?

O és saber-se lliurat al moviment més propi,

amarat pel sentiment i el goig de viure?

El retorn, potser? O és l'enyorança?

O és l'esperança de retrobar el que vam ser

i vàrem perdre o el que no fórem mai

o el que hauríem pogut fer de tots

nosaltres?

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?


Antoni Marí

El desert

Edicions 62, 1997

Més sobre l’autor, ací

dissabte, 21 de març del 2026

[ARA ELS FARS SEMBLEN LLUMS...]


(Imatge pròpia)


Ara els fars semblen llums d’ambulàncies

adverteixen el terror de l’avenir

la lluna no vol ser plena

s’adorm damunt la muntanya

i oculta el paisatge

ara mort

que d’infants ens enamorava

que de joves ens estremia

record pells inexpertes que es despertaven

al bell mig de camps d’espigues de blat

ara els ateus

miren la creu que s’han tatuat al front

l’únic espai de pau per

inhalar

exhalar

inhalar

escoltar

el coach

el xaman

flastomar

mecagontot

on érem

què fèiem quan encara quedaven dies

un moscow mule a la piscina

que uns pares vius van comprar

a principis del dos mil

em falta l’aire

però hi ha una màquina que ho pot arreglar

gràcies a Déu.

 

Clàudia Darder

Com una cussa

Adia Edicions, 2026

Més sobre l’autora, ací

dimecres, 18 de març del 2026

[GUARDA'T DEL FOC...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Guarda’t del foc

de les flames

de la cendra i les brases

del vent de tramuntana

la plana devastada

del marc i la finestra

la ratlla que et separa

del sol que enlluerna

l’esguard que no enganya

i embolcalla’t de llum

que fa la vida clara

que saps fer-la ben teva

des de l’ull de la càmera.

 

Vinyet Panyella

Llum abissal

Editorial Base, 2025

Més sobre l’autora, ací

diumenge, 15 de març del 2026

[SOJORN DEL CEC,...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sojorn del cec,

la meua lluna

és el teu ventre.

 

---

 

Cérvola meua

ja vinc cap a l’afrau!

tu vens pel rastre?


---


Pas sense pes

la petja del teu cos

o pes que eleva.


Carles Mulet

Tabernacle. Tríptic eròtico-amorós

Lletra Impresa, 2025

Més sobre l’autor, acíací

dijous, 12 de març del 2026

CAMPAMENT D’HIVERN

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CAMPAMENT D’HIVERN

 

Ordre imminent de desar armes

i obeir la fam

                                que assota d’abrics el paisatge.

La gebror arriba com vestit d’encàrrec,

puntual i blava;

molles de pa sec que tremolen

dins de mans balbes.

Aquí hi ha hagut una guerra,

ara l’hivern tot just l’ajorna.

Moment de mirar si em queda res:

                     un sarró escàs,

passaport de rebel,

       gairebé tot el seny perdut,

però cap adreça a la butxaca;

cap indret que m’empari del ras.

 

Com sabeu, vosaltres,

els que heu estat soldats de bé,

on podreu passar el proper hivern?

 

Laura Rosich

Semàntica de la intempèrie

9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2023

Més sobre l’autora, ací

dilluns, 9 de març del 2026

[EL BATEC DEL SUBSÒL...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

4

 

El batec del subsòl esborra el temps

amb un alè de boira perenne entre el cel i la terra.

El desig s’acumula en l’aigua de l’arrel

i els segles diuen lentament la cadència del món.

Tot ha de retornar a mi amb l’abrivament de la tempesta

i la nit centrífuga m’ha d’estirar les carns

fent-me presa de les seves llengües de bèstia.

El dolor és un funàmbul irat

a la corda fluixa de les meves venes.

La superfície rebrosta amb llucs de menta,

l’aroma càlida i dolça omple els racons de l’obaga

i recorda camins d’infantesa d’estius frondosos,

de sols madurs en les maduixes silvestres,

de dits que s’allarguen a l’encalç de la móra

indefensos encara a l’urpada de l’esbarzer,

clivellats de sang humida i tendra.

Al subsòl, però, encara predomina la foscor

quieta, eterna.

 

Lurdes Malgrat

Terra fonda

Cossetània Edicions, 2008

Més sobre l’autora, ací

divendres, 6 de març del 2026

FAM

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FAM

 

El blau d’aquest cel

Sense matisos, algunes

Aus esporàdiques (el buit

que deixen al seu darrere),

La marinada, potser, blanques

 

Pampallugues als àlbers,

Pedretes, migpartida pilota

De goma al teulat, el pany

Desert de carretera, intuïda

 

Remor de l’aigua a la séquia,

I, allà, al fons, a l’abast

De dos dits entreoberts, un

 

Isolat rectangle de xiprers:

Tota aquesta insadollable

 

Fam de la mirada.

 


Josep Civit i Mateu

Vidrendins

9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

dimarts, 3 de març del 2026

[CADA EMPREMTA...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cada empremta al silenci del mur

és un signe infidel un projecte

de mapes llunyans. Solament

a la cambra on habito tothora

i aquest rastre de llum m’enquimera.

 

Callo

un bell temps

per

no dir

sentiments.

L’agenda em codifica

cada

dia.

 

Valerià Pujol

Poesia completa II

9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2024

Més obre l’autor, ací

dissabte, 28 de febrer del 2026

PALAU D'ABSÈNCIES

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Palau d'absències (VI)

 

Tardes daurades flueixen calmoses

i lleus es decanten als pous del capvespre.

Blau miralleig de les ones i blau obscur del cel

fonent-se en un crit.

Cap campana no retorna

les hores finites que cauen

als pous de l’oblit.

Però en l’horitzó amb tornasols que ara es

tanca

s’encenen guspires que trenquen

el vel de la nit.

 

Carme Meix

Palau d'absències

Institució Catalana de la Dona, 1993

Més sobre l’autora, ací

dimecres, 25 de febrer del 2026

ECOLOGÍA FALLIDA


(Imatge pròpia)

 

Ecología fallida

 

Un cuerpo desea ser mar

                               y elige

tonalidades, tempestad, calma.

Un cuerpo desea ser tronco, tener alguna rama

habitada, enraizar en otro cuerpo

                               y decide

modos de arder, ascua,

                              ceniza.

 

---

 

Ecologia fallida

 

Un cos vol ser mar

                        i tria

tonalitats, tempestat, calma.

Un cos vol ser tronc, tenir alguna branca

habitada, arrelar en un altre cos

                         i decideix

maneres de cremar, brasa,

                                cendra.

 

Ángel de la Torre

Las fisuras del género

Publicaciones de Diputación Provincial de Granada, 2016

Més sobre l’autor, ací.


[Traducció meua al català]

diumenge, 22 de febrer del 2026

EL MITE DE SÍSIF


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 EL MITE DE SÍSIF


El mite de Sísif no representa la inutilitat,
cap pas de l'hèlix no és el mateix.
Els antics ens atorgaren belles i benignes imatges,
tal el poder purificador del foc
—malgrat que desconeixien els microbis—
i ens oferiren també aquesta, polisèmica,
emperò nosaltres un sol significat li comportam,
el més senzill per a la tribu:
cercar aviat la desfeta, l'enderrocament,
pujar un sol pic la pedra.
Immens era el dolor de Pasteur
quan, per suggeriment, prec i pressió
del seu mestre Dumas,
abandonà París cap a la província obscura,
per tal d'investigar la malaltia dels cucs de seda
atès el dany que, per a l'economia animal, comportava:
«Emperò, tingueu pietat de mi,
compreneu que no he vist mai
un sol d'aquests cucs», li deia.
Sense possibles, envoltat de fred i expectació,
acaronà la recerca de les dissimetries,
la polèmica de la generació espontània,
l'estudi del microorganismes del vi...
També a nosaltres la memòria ens dol...
Emperò allí, lluny de tot, entra en si.
Aquells cucs malalts ho eren a causa de
microorganismes
semblants a cells que no volia deixar a París,
però no es nodrien dins sucs vegetals,
vivien dins organismes vius:
les malalties infeccioses tenien aquesta causa.
«Dios está en los pucheros.»
I nosaltres ens neguem
a permetre que cap tebior premi la nostra carn.
«Un ésser humà és per a una sola vida,
cal retenir la pedra amb força»,
diu l'enteniment general.
Emperò, mai no són els mateixos tords
el que arriben amb l'hivern a la Mediterrània.
La fertilitat, el gentil no la vol comprendre.
El confinament anul·la la visió.
L'erudició estronca la comprensió.


Àngel Terron

Llibre de Mercuri (1975-1985)

Lleonard Muntaner editor, 2019

Més sobre l’autor, acíací

dijous, 19 de febrer del 2026

LA INSISTÈNCIA


(Imatge pròpia)
 

La insistència

 

Com fer una promesa

signar el compromís

aferrar-se a un contracte

pronunciar un jurament

 

casar dues peces

 

sublimar el desig de desitjar

 

desitjar diferent

un altre i un altre

 

sublimar el desig de desitjar

amb la insistència

picar pedra

 

una pedra

una roca una sola roca

sempre aquesta mateixa roca

 

perfeccionar la superfície

perquè el cos s’hi pugui acomodar.

 

Jèssica Ferrer Escandell

L’exoesquelet

Pagès Editors, 2026

Més sobre l’autora, ací