EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

diumenge, 16 de desembre de 2018

ÖTZI

(Ötzi, reconstrucció. Imatge treta d'ací)
ötzi


no alto dos alpes, nas montanhas de neve entre a áustria e a itália, um homem de quase quarenta e cinco anos, olhos castanhos, cabelos compridos, de mais ou menos 50 quilos e 1,60 de altura, foi flechado pelas costas, caiu de cara no chão, morto.

antes de morrer, tinha comido cereais, folhas, carne. em seu estômago também havia pólen e sementes. vestia roupas de couro de cabra, tinha um gorro de pele de urso. seu machado, sua faca de pedra, sua agulha de costuras, fios feitos de tendões de bichos, sua mochila ficaram caídos por ali, largados à sua volta. ninguém levou sua machadinha.

a neve cobriu o corpo.

enquanto a neve o guardava, pirâmides foram erguidas e impérios. a areia velou a vida de civilizações inteiras. vieram o ferro as embarcações as guerras os aviões o silício e seu vale. vieram os gregos e se foram depois os romanos que por sua vez. civilizações maias incas astecas. espanhóis a dar a volta ao mundo. houve hunos e mongóis. houve alexandres e henriques. napoleões, hitleres. e tantos e inúmeros pequenos e grandes déspotas como cada um de nós nascemos e morremos. houve gutenberg a inquisição as certezas. o tempo. a pisada na lua. a terra azul e redonda. o sonho de viajar no tempo. o tempo. a cobrir o corpo do homem. morto por uma flecha disparada a 30 metros de distância no silêncio da neve. nas montanhas.

ninguém soube me dizer se ele tinha um cão. 

---

ötzi

al cim dels alps, a les muntanyes de neu entre àustria i itàlia, un home de gairebé quaranta-cinc anys, ulls castanys, cabells llargs, d’uns 50 quilos i 1,60 d’estatura, va ser ferit a traïció per una fletxa, va caure de boca a terra, mort.

abans de morir, havia menjat cereals, fulles, carn. en el seu estómac també hi havia pol·len i llavors. duia vestits de cuiro de cabra, tenia un barret de pell d’os. la seva destral, el seu ganivet de pedra, la seva agulla de cosir, fils fets de tendons d’animals, la seva motxilla van romandre caiguts a prop, deixats anar al seu voltant. ningú es va emportar el seu destraló.

la neu va cobrir el cos.

mentre la neu el guardava, piràmides foren aixecades i imperis. l’arena vetllà la vida de civilitzacions senceres. arribaren el ferro les embarcacions les guerres els avions el silici i la seva vall. arribaren els grecs i se n’anaren després els romans que al seu torn. civilitzacions maies inques asteques. espanyols fent la volta al món. hi hagué huns i mongols. hi hagué alexandres i enrics. napoleons, hitlers. i tants i innombrables petits i grans dèspotes com cadascun de nosaltres naixem i morim. hi hagué gutenberg la inquisició les certeses. el temps. la petjada a la lluna. la terra blava i rodona. el somni de viatjar en el temps. el temps. cobrint el cos de l’home. mort per una fletxa disparada a 30 metres de distància en el silenci de la neu. a les muntanyes.

ningú sabé dir-me si ell tenia un gos. 

[Traducció de Joan Navarro]

Veronika Paulics
a pé / a peu
Pruna Llibres, 2018
Més sobre l'autora, ací
Més sobre el traductor, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Mentre la neu el protegia, el temps anava passant no s'aturava mai, perquè el temps ja ho té això no s'atura...Potser sí que tenia un gos que li feia companyia en la solitud de les muntanyes...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Qui l'anava a dir que després de 5300 anys seria molt conegut. Coses de la vida (o de la mort.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada