 |
| (Imatge pròpia) |
per pentinar el creixent quart de la cala.
Sóc el còdol groller a qui colpeja
la iridescent beutat que el mar exhala.
Sóc com el vent que t'acarona el rostre
quan amb esguard pregon fites la ratlla
que separa blau d'atzur; l'amor nostre
és com el cel que en la mar s'emmiralla.
Antonio Vizcarro
Breu simfonia per a ella
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990
Més sobre l'autor, ací
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
L'ona, el còdol , el vent, sóc natura...
A l'horitzó el cel i el mar es fan una abraçada, com aquest amor!
Bon vespre, Jesús.
Els elements de la natura confabulats per a possibilitar l'amor.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Doncs quin amor més fantàstic!L'amor que es reflecteix en la mar de la poesia.
Publica un comentari a l'entrada