EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

dissabte, 27 d’abril de 2019

PAPIROFLÈXIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PAPIROFLÈXIA

A les terrasses dels bars,
sempre em dius, mentre prenies
un cafè amb algú, que els dits
se’t posaven a jugar
amb els paperets del sucre.
Abstreta, basties fràgils
i minúsculs animals
que després alliberaves
a la darrera claror
del capvespre, tan petits
devora les tasses. Peixos,
ocells i qualque insecte,
que la frisor dels cambrers
ignorava als descampats
de marbre blanc de les taules.
Potser un nin delicat,
totalment desconegut,
voldria rebre’ls, nodrir-los...

Qui et podrà convèncer que aquest
no sigui el mètode, anar fent plecs
amb els papers ínfims de la vida.
Perquè qualque cosa molt més gran
vulgui fixar-hi el seu ull gegant,
i que per sempre més ens aculli.

Francesc Company
Animals a la carretera
Viena Edicions, 2019
Més sobre l'autor, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

M'agrada això "d'anar fent plecs amb els papers ínfims de la vida"...Encara que sigui metafòric, ja que la papiroflèxia real relaxa d'allò mes i si a sobre fas ocells bonics...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Sí, la vida és com la papiroflèxia,la tenim tota plena de plecs.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada