EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

divendres, 13 de setembre de 2019

XIPRERS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
XIPRERS

Aquells que guien el perdut,
que acullen les penes solitàries.
Són els reis dels camins,
el bressol dels pelegrins.

De branques altes i fortes.
De fosques fulles perennes.
Sols el cel els resguarda.

Impregnen temor als que els miren.
Tan sols els ocells hi nien.

Seguiré, agosaradament, el camí marcat.

Bàrbara Torres
Dins El vers als llavis: homenatge a Carles Salvador
Ed. Enkuadres, 2019
Més sobre l'autora, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

M'agraden els xiprers, són un símbol d'acolliment i silenci...Senyalen el cel!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

A mi també m'agraden encara que sempre se'ls relaciona amb la mort, però són realment bells.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada