CONFESSIÓ

 

(Imatge pròpia)

Confessió

 

No sé quin estrany designi

em torna la pell paper de vidre,

 

cada nit, i és inútil l’afany

de llimar les meves invisibilitats,

 

amb l’amor confident dins de l’extrema

presó de la seva pròpia grandesa.

 

Condemna de versos sols

que anunciaven plenituds

 

que cap mirall reflectirà

potser mai. Confins de sorra

 

al cor de l’oblit, dunes de versos

que se’m petrificaven

 

als llavis sense ja somriures

ni besades. Jo no volia

 

ser poeta dels meus residus,

però ja no hi havia mans per embastar-los

 

ni ulls que me’ls mesuressin

humanament. Desproporcions

 

monstruoses d’un mirall a soles

(quan calla el món, no atorga

 

ni assenteix, se’ns torna

negre negatiu de desestimades

 

innocències). No, jo no vaig voler

ser l’isolat poeta, només el poema

 

del somni que m’exigia

i que un estrany designi desolava

 

—a soles, entre el mirall i la boira.

 

Albert Gavaldà

Tintes molles d’alba

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací