WANG WEI

Dia a dia l'home envelleix en va.

Any rere any la primavera sempre torna.

 Dos versos d'una poesia xinesa de l'època Tang: cadascú d'ells està integrat per cinc paraules, és a dir, cinc ideogrames estilitzats. Així els suggeriments pictòrics queden necessàriament associats a les imatges poètiques.

L'autor és Wang Wei (699-759).

DE POETES CREATS PER MI: SERAFÍ JOVER

Serafí Jover va nàixer l’any 1901 a Sagunt dins d’una família obrera i va morir a Flix el 15 de novembre de 1938 durant la retirada de l’exèrcit republicà del front de l’Ebre. La seua família es va traslladar a Barcelona quan ell tenia tres anys. Tingué una infantesa marcada per les penalitats familiars. Gràcies al treball en una impremta pogué publicar el seu primer poemari, “Les ales de la incertesa” que va passar inadvertit per a la crítica literària del moment. Va ser amb “La suau pell” que la seua obra començà a ser coneguda als àmbits culturals de Catalunya. Obtingué el total reconeixement com a poeta amb l’obra pòstuma “Crits i paranys” escrita durant la seua estada al front. El manuscrit va aparèixer entre les seus pertinences després de la seua mort.

A aquest darrer llibre pertany el següent poema.

(Foto: Miguel David)

ALLÒ QUE RESTA

Hem caminat entre fantasmes de llums

–somriures petrificats–

que ens han acompanyat sempre.

Hem marcat el nostre camí

amb fites de marbre corpori.

L’avenir ens ha imprès l’estigma de la vida.

Les batalles perdudes ens han fet madurar.

Les indecisions fosques ens han foradat els somnis.

Els camins triats i els no triats ens han mudat els segons

–la brúixola exacta o inexacta.

L’empremta del temps, marcada a foc sobre la pell.

I malgrat haver odiat el monstre de la vida

ell ens ha fet lliures amb destins lliures.

Allò que resta es resumeix en un càlcul exacte,

en un control de possibilitats.

Les realitzacions, curtes,

les possibilitats, minvades.

A la fi, ara, només en resta l’esperança

–un artefacte del passat,

un subterfugi de la memòria,

una necessitat per a concloure el viatge.

REPÚBLICA

-----------------

Com a homenatge a la República, hui dia 14 d'abril, he fet aquests dos poemes visuals inspirats en el també poema visual "Elegia al Che" de Joan Brossa fet a l'any 1978.

BALCONS DE POESIA

Fa uns dies he estat en Còrdova i he pogut delectar-me amb la lectura de versos de Miguel Hernández. 300 balcons de la ciutat estan lluint cartells amb la seua poesia.

(Les fotografies són meues)

Un bell homenatge a aquest poeta dins de les activitats dedicades a la poesia que per 7é any consecutiu es fan en aquesta ciutat: “COSMOPOÉTICA 2010”. Ací podeu trobar més informació.

POEMA INFANTIL?

MAREGASSA

Fa vent.

I el port?

És lent.

Vols sort?

Som cent.

I el llamp?

Tinc fam.

Fas foc?

Tinc fred.

Vols fum?

Un rem.

Quin mar?

El temps.

(Imatges d'Internet, no identificades).

Tret del poemari de Josep Ballester "Els ulls al cel i l'ànima a la mar" Ed. Bromera. Més informació sobre l'autor, aquí.

DOLOR

(Foto: Horitzó, Iruma)

De cop i volta

a l’horitzó es barregen

dolor i temps.

MIRATGE DE SATURN

       EL NOSTRE esforç era fort com el diamant,

era un nom llarg i immens, esclatava en la boira, anul·lava

ciutats, expirava i sorgia com un foc capvespral, ens ajudava

a viure tots els mons acabats.

      Navegue en la teua ànima com un peix abissal,

somiaré els teus llavis com un déu espectral, vull escoltar-te

el cor com un arbre immortal.

      Quin vellut subterrani els foscos ulls tan foscos

del meu company callat!

(Imatge: La mutilació d'Urà per Cronos.

Giorgio Vasari i Cristofaro Gherardi, Palazzo Vecchio, Florència, Itàlia, ca. 1540)

Tret de "Els caçadors salvatges". Salvador Jàfer. Poesía 3 i 4. 1984

Més sobre Salvador Jàfer, aquí i aquí .

DE POETES QUASI DESCONEGUTS: JOAN VICENT CLAR

Joan Vicent Clar és un poeta nascut a Tavernes de la Valldigna (1962). La seua trajectòria poètica es va trencar quan va decidir acabar amb la seua vida (1990).

Al moment de la seua mort només s’havia publicat d’ell “Le sucrier velours”, obra que va guanyar el Premi de Poesia “Vicent Andrés Estellés” en els premis Octubre de 1984. En una nota prèvia del poemari, Clar diu: “Sóc Peixos, doncs, un signe dual per excel•lència, signe alhora de depressius i d’artistes”. I més endavant parla de la seua tranquil•la infantesa a Tavernes i de quan va començar a escriure (1979), dels seus estudis, de la participació en la revista cultural de la comarca “Tac Carbònica” i dels seus projectes “m’agradaria traslladar-me a Barcelona per a finalitzar els meus estudis i integrar-me així en l’ensenyament del nostre idioma i de la nostra literatura”. Es declara “nacionalista d’esquerra”.

Al final de la plaquette “Amb tinta xinesa” que pòstumament va publicar La Forest d’Arana, Clar diu d’ell: “El caràcter imperceptible d’un cert relliscament s’engreixava mentre ho llegia en els llibres: res no s’atura sinó dins de la paraula...”

Lluís Roda en la presentació de l’obra “Infinitud de paisatge” diu de Clar: "Alguns han volgut veure en ell una persona desequilibrada, una ànima turmentada, o pitjor encara, irracional. Res més lluny de la realitat. Era una persona sensible i ordenada, visceral i orgullosa, tímidament orgullosa, exigent de si mateix, profundament creadora. Poeta total; en una societat poc poetitzada /.../ rebutjà el món exterior en favor del seu món interior, i la vida prosaica en favor de la literària”.

“Le sucrier velours” suposà un trencament en l’estètica poètica del moment. Molt variat en la seua composició inclou poemes amb estructura rígida junt a poemes visuals i altres composicions arriscades que connecten amb una certa avantguarda i experimentació.

Reposa el sol ajagut
en miralls de gel i la boira,
oculta més enllà de la llàntia
s’agrunsa sobre la mar, dins la nit.

Al rellotge s’aturen les agulles,
la solitud penetra l’àmbit i l’escampa
pertot arreu de la plana.
Al cor mateix de les ombres

S’allargassen els sorolls tan breus
d’un senderol gratat pels grills.
Si fos possible tornar-hi per recobrar

l’oblit de la tarda espessa
com la calor d’un plemigjorn
repassant la columna d’os de la muntanya.

Clar retirà a punt de ser publicada la plaquette “Amb tinta xinesa”. Dos anys després de la seua mort va ser publicada per La Forest d’Arana. Tres anys després formà part del recull fet per Lluís Roda “Infinitud de paisatge”. Ací els poemes estan presentats com a part d’un altre gran poema.

encara plou en la saborosa tardor

i comencen de caure lleus calitges

sobre el mar, que perdura en el mar
on tots els grums del record s’esvolven
 
encara plou en la saborosa tardor
 
o sols la mar em sembla en les ones de roca
que pujar sols als cims en flipava la pensa

“Infinitud de paisatge” recull la resta de la seus obra no publicada en vida, és a dir, pràcticament tot llevat “Le sucrier velours”. Lluís Roda, amic del poeta, decideix amb bon criteri fer públic tot aquest material. Hi troben proves junt a poemes més elaborats. Conté nou poemaris de diverses estructures i temàtiques, entre ells està el que dóna nom a aquest recull de l’obra inèdita de Joan Vicent Clar; també alguns poemes esparsos.

 
GUIX EN POLS I SILENCIS
 
       o sobre el vidre
despreocupadament: ombra
       decapitada per una veu
que ens delimita, per fendir una contrada
estergida pel fullatge ...oure com dentega
el batent d’alguna passa
                                      envers la pluja,
i camina dins la infinitud de paisatges. 
------------------
(Els dibuixos són de Joan Vicent Clar)
------------------
 Obra publicada:
► “Le sucrier velours”, Eliseu Climent, editor. Poesia 3 i 4, n. 41, 1984.
► “Amb tinta xinesa”, Plaquette a cura de Lluís Roda. La Forest d’Arana, 1992.
► “Infinitud de Paisatge”, a cura de Lluís Roda. Amós Belinchón Editor, 1993.
► Antologat a “Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX”. Edicions Bromera, 1997.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Des del 27 de març de 1993 fins a hui han passat exactament 17 anys. El mateix temps que la nostra cultura ha estat òrfena d'un dels seus més insignes exponents.

Escultura de V. A. Estellés en la plaça principal de Burjassot, el seu poble natal.

Els passos perduts m'acosten a tu i sec al teu costat.

Et conte que quan jo vaig arribar a Burjassot al final de la dècada dels 60 tu estaves barallant-te en "Las Provincias" per la dignitat d'un poble. Llavors et veia llegir el diari assegut als bancs de "Les Sitges", mentres jugava a futbol amb els meus amics, o pel passeig Concepción Arenal, o coincidíem en la Biblioteca Municipal quan preparava els meus treballs escolars. Llavors jo no sabia que eres "el poeta de Burjassot". Et dic que he trobat a casa, entre molts papers de l'època, un treball, escrit a màquina d'escriure, que vaig fer sobre tu quan estudiava Magisteri, a l'inici de la democràcia, es titulava "Vicente Andrés Estellés: vida i obra". Increïble: vaig intentar sintetitzar tot el teu bagatge vital i cultural en 20 pàgines! Quan el vaig entregar al professor em va dir que "estaba bien, que los poemas eran bonicos, pero que él habia pedido un trabajo sobre algún protagonista de la literatura universal". Què poca visó de futur!

Quan calle tu em contes que enyores la truita de creïlles que et feia la teua dona mentres admiraves les seues cames i que acompanyaves amb vi (el vi dels pobres), que t'agradava ser un entre tants, que Burjassot ha canviat però encara reconeixes l'Alqueria del Pi, el Pixador, el Mas del Rosari i que el tramvia ara és el Metro, però continuen passant els trens que van a Paterna o a Bétera. Em dius que recordes amargament els dies en què vas perdre la teua filla i quan l'home va arribar per primera vegada a la Lluna i em parles dels teus compromisos polítics i socials...

Passem la vesprada parlant.  S'acomiadem i em recordes que "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". Sé que estaràs sempre ací, al teu banc, esperant-me, que sempre podré parlar  amb tu.

 

L'HOTEL PARÍS

XXII

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill

i xiques, al cinema, amb les cames obertes

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,

i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami

i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre

per saber el tamany escaient del taüt

i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any

i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixa per l'escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
a l'ampolla del vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la dona i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
el marit no pot més i la dona del metge
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se’l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes dels comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.

Ovidi Montllor va fer una molt bona versió recitada d'aquest poema acompanyat de Toti Soler a la guitarra.
Ací es pot trobar una versió feta per Toti Soler, Carles Rebassa i Ester Formosa,

EL PREU DE LA POESIA

A la llibreria 3 i 4 de l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València he comprat aquest llibre de 116 pàgines per 3,91 €!

Qui diu que la poesia és cara?