PENSAMENTS PINTATS (XIX)

(Imatge no identificad presa de la xarxa)

La cambra on habite és gran però de vegades eixe monstre  que es diu dolor no hi deixa entrar cap altre sentiment en ella.

POEMA AMB DATA (XXIX): PERPETUUM MOBILE

(Imatge de Roko Flanders presa d'ací)

              Yeltsin Lone Star

              (Limerick 14.07.1998/22.02.2010)

Bajo la vista a mi horizonte verde de montes:

para hablar de misterio tengo a las blancas nubes;

para sentirme silvestre, todo este paisaje.

Lo que me falta es el compañero de camino.

HAN SHAN

I

Veintidós de febrero. Dos mil diez.

He dejado la clínica en silencio,

tu olor a pan reciente

y los temblores de tu calidez.

El salón en penumbra

aún acunaba tu respiración.

En la ciudad asoma

el alba insomne de lo nada nuevo

y el piar de los pájaros

dice que todo sigue y seguirá, la rueda

del tiempo que transcurre

sin espacio ninguno para la piedad.

Ha cesado la lluvia

y el mismo sol que nos acompañaba

entre las brumas de otra primavera

se ha despertado esta mañana (escucho

su ronroneo alrededor), sin hacer ruido,

sin sobresaltos, sin melancolía

y ha entreabierto la sombra

para decirte adiós.

¿En qué rincones y de qué jardín

olisquearás la muerte si no hay más que polvo

vuelto ceniza de dolor? ¿En medio de qué nada

te crecerán el musgo y las ortigas? ¿Qué

flores habrá en el fondo de qué cielo

si el sufrimiento no redime? Escúchame

(aunque comprenda que camino solo

y a nadie alcance mi monologar):

la muchedumbre con que me tropiezo,

esa que nunca conociste ni sabrá de ti,

anda sin rumbo, y siento los zarpazos

de una luz insensata que me envuelve y brilla

sobre una hierba donde ya no estás.

Jenaro Talens

Un cielo avaro de esplendor,

 Editorial Salto de Página, 2011

(Primera part de cinc)

 Més sobre l'autor, ací.

Poema per a la col·lecció donat per Joan Navarro

EL GRAN FOC DELS GARBONS



(Coit 21. Imatge de Frédéric Delangle, presa d'ací)

51

Es va morir a la primera, i tots

deien si hauria mort altres vegades,

de tan rebé com va morir, com si

ho tingués assajat, cara l’espill,

com els actors i com els oradors

que verifiquen o constaten certes

actituds. Va morir a la primera,

i ho féu sense faltar-li cap detall,

amb tota dignitat iconogràfica.

Interrogada sobre antecedents,

l’esposa no pogué adduir-ne massa,

com no fos aquell dia, ja llunyà,

que en culminar un coit tingué un pantaix

i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora. 

Vicente Andrés Estellés

 Obra completa 1. Recomane tenebres

Ed. L'Estel, València, 1972

HE VIST LA MORT...

He vist la mort
per dintre. Duia
un infant als braços.
No tenia peus, no caminava.

Montserrat Abelló

El blat del temps

Columna, 1986

Més sobre l'autora, ací.

POEMA AMB DATA (XXVIII): 14 DE FEBRER DE 2006

(Olzinelles. Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Olzinelles, el dia 14 de febrer de 2006,

enmig del vast rostoll que ha deixat l’escriptura cereal,
avui sí, definitivament corprès davant la llum gerda i antiga
que fan els pagesos amb la memòria que se’ls crema.
Perquè no hi ha ja més dilacions, sense ni cant de mort,
com una santedat que el comú de la gent no pot imitar,
la pagesia es clausura: vol prendre estat de perfecció.

Pere Jaume Borrell i Guinart (Perejaume)

Pagèsiques

Edicions 62, 2011 

Poema per a la col·leció enviat perJoan Navarro

Més sobre l'autor, ací.

ESCRIPTURA DEL SILENCI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Entre l'espai del temps i la mirada trista
rau una solemne paraula que brama.
L'enigma reclama el seu espai a l'aurora.
Les hores impensades del matí, però, han mort.

Qui sap com es pot escriure el silenci?

RAILS I MÉS RAILS

(Fotomuntatge propi fet a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)

rails i més rails

-i més rails          

                i més rails-

(la xemeneia fa el seu nom blanc                       

                                   en marxa)

jo resto pres per la xarxa dels rails:

cor i desig com unes mans lligades

(si xiula fort            

                  penso que m'ha cridat)

-perquè enyora l'amant

i jo l'amor del cos

                i el de l'amor només de l'estimada

i ara imagino

el seu bes i el seu braç

i és sols l'agulla dels rails

                                       i la màquina

MÉS RAILS QUE VOLS D'OCELL

     LA MATINADA CLARA

 Joan Salvat-Papasseit

El poema de la rosa als llavis

Educaula, 2010

L'ÚLTIM POEMA



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Aquest és l'últim poema que escric, està decidit,

quan caiga la nit caurà també l'última metàfora.

Ja no em queden més radicals lliures per descobrir,

calaixos on anar guardant les pedres de l'àmfora

Aquest poema és l'últim que escric perquè tot ha

d'acabar tard o d'hora i a ningú no l'importa que aquest sigui o siga l'últim

                                               /poema que escriga o que escric

Què importa si passe del sonet al trencament abrupte

de l'espai de llum per a dos cignes

salvatges

si no hi ha estany

ní aigua on perseguir la Lluna.

Pense, mentre vaig pujant les escales de la faena,

aquest és l'últim poema que he d'escriure,

ja he escrit tot el que calia, ja he versat

de moltes maneres els teus ulls i la mirada

ha anat acostumant-se als paisatges

com si no foren increïblement extraordinaris,

pense, no escriuré més, no hi ha motiu,

aleshores trobe un somriure teu baixant les escales de casa

i tot el poema se me'n ve a terra.

Salvador Lauder

Obaga

Ed. Germania, 2012

L'últim poema, Salvador Lauder (música: Yanini-Prélude - locució: Sterxu)
Més sobre l'autor, ací.

PENSAMENTS PINTATS (XVIII)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El sol genera la llum però també és l'origen de l'ombra.

NO ÉS QUE JO CRIDE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No és que jo cride, és que la terra brama,
Alerta, alerta, el dimoni ha enfollit,
Amaga’t en el fons net dels ullals,
Fon-te tot en el vidre,
Oculta’t al darrere dels fulgors dels diamants,
Sota les pedres entre els insectes,
Oh, amaga’t en el pa tot just eixit del forn,
Tu, pobret, pobret meu.
Filtra’t amb el fresc xàfec en la terra –
Debades el teu rostre en tu mateix enfonses,
Només podràs llavar-lo en altre rostre.
Esdevingues l’aresta esmolada d’un bri
I ja seràs més gran que l’eix del món.
      Oh, màquines, ocells, frondes, estrelles!
La nostra eixorca mare demana a crits parir.
Així que, amic, estimat amic meu,
Siga terrible, siga venturós,
No és que jo cride, és que la terra brama.

 Attila JÓZSEF

Poemes / Versek 

Ed. Gregal, València, 1987

 Traducció d’Eduard  J. Verger

Més sobre l'autor, ací.