 |
| (Imatge presa d'ací) |
Què
queda de la llum sinó l'esguard.
Hi ha una finestra incomprensible
a cada passa
des d'on vigilar la canviant
pal·lidesa de l'hivern.
Sempre inacabada,
es repeteix, però, aquesta pluja.
Es repeteix la despossessió,
i el carrer no sembla buit
sinó buidat.
No m'acostumo encara
a aquesta feixuguesa de vianant,
de transhumant immòbil
d'ombres i pronoms,
incapaç d'eludir els tolls
del desconcert
quan la memòria immediata
comença a doldre deshabitadament
navegable, de pressentida.
Hi ha mots que només conec per contrast.
Hi ha una finestra incomprensible
a cada passa
des d'on vigilar la canviant
pal·lidesa de l'hivern.
Sempre inacabada,
es repeteix, però, aquesta pluja.
Es repeteix la despossessió,
i el carrer no sembla buit
sinó buidat.
No m'acostumo encara
a aquesta feixuguesa de vianant,
de transhumant immòbil
d'ombres i pronoms,
incapaç d'eludir els tolls
del desconcert
quan la memòria immediata
comença a doldre deshabitadament
navegable, de pressentida.
Hi ha mots que només conec per contrast.
Antoni Martí
Dotze poetes joves valencians
Ed. Tàndem, 2000
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
De la llum queden totes les coses que d'alguna manera han donat claror a la vida...
Ho trobo bonic, caminar sota aquesta pluja fina, sota la foscor de la nit...Segurament hi haurà alguna finestra il·luminada...
Petonets.
... i algú dins esperant.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada