 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Ø
Aquesta xifra sense rostre que
conté l'univers
és un gra del no-res pastat amb el
fang.
Un ressò de silenci a la carn; un
vestigi de
la intel·ligència que regeix la
matemàtica del dia.
Entre l'alba i l'ocàs, el zero
opera la combinació
de notes que compon el so i es dóna
al joc
dels signes; a l'aritmètica de la
voluntat que construeix
el món; a la geometria de la
solitud que traça
les planícies i a la fi, quan la
nit arriba
i l'esforç de ser humà el fatiga,
es lliura a
la seua pròpia ombra. A la
nostàlgia de ser el número.
Antonio Tello
Sílabas de arena
Ed. Candanya, 2004
Més sobre l'autor, ací
[Traducció del castellà feta per mi]
Ø // Esa cifra sin
rostro que contiene el universo / es un grano de nada amasado con el
barro. / Un eco de silencio en la carne; un vestigio de / la
inteligencia que rige la matemática del día. // Entre el alba y el
ocaso, el cero opera la combinación / de notas que compone el sonido y
se da al juego / de los signos; a la aritmética de la voluntad que
construye / el mundo; a la geometría de la soledad que traza / las
planicies y al cabo, cuando la noche llega / y el esfuerzo de ser humano
lo fatiga, se entrega a / su propia sombra. A la nostalgia de ser el
número.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Em sembla que tots som petits grans de no-res pastats amb el fang de la nostàlgia...
Bon vespre, Jesús.
Crec que som no-res.
Gràcies pel comentari i que vaja bé la presentació del teu llibre.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada