EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

divendres, 3 de novembre de 2017

UNA PÈRDUA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
UNA PÈRDUA

És perquè venia de la nit
que la tarda em captivà.

Jo tenia sis anys
i la paret s’incendiava
amb el sol de cap al tard,
i un so greu de campana va allargar-se.

La porta no ha trobat mai més
el galze, sovint la sento batre.

Lala Blay
Plec de claror
Edicions Proa, 2005
Més sobre l'autora, acíací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Un poema delicadament senzill...I una porta que bé se'l mereix!!!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Les portes sempre obertes per a no amagar la llum.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada