EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

dijous, 10 de maig de 2018

[DE PIE...]

(Imatge pròpia)
De pie, sobre la roca que, altanera,
cubre la mar con sus espumas blondas,
veo surgir la luna -esa viajera
tan pálida y tan triste- de las ondas.

Así, del oceano de mi vida,
disipando la sombra en que me pierdo,
se levanta una estrella, revestida 
de fulgores divinos: tu recuerdo.

---

Dempeus, sobre la roca que, altiva,
cobreix la mar amb les seues escumes blondes,
veig sorgir la lluna -eixa viatgera
tan pàl·lida i tan trista- de les ones.

Així, de l'oceà de la meua vida,
dissipant l'ombra en què em perd,
s'aixeca una estrela, revestida
de fulgors divins: el teu record.


Amado Nervo
Perlas negras
Ed. Espasa-Calpe Argentina S.A., 1944
Més sobre l'autor, ací
[Traducció del castellà feta per mi]

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Que bonic comparar el record d'algú amb una estrella brillant...
Preciosa la foto, m'agradaria seure en aquestes roques i contemplar el mar, banyat per la lluna!
Bon cap de setmana, Jesús.

Calpurni ha dit...

El que passa és que les estreles de vegades també moren.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada