EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

dijous, 13 de desembre de 2018

ARA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ARA

Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l’ésser a les clavegueres.
“Les veritats no són fetes per a nosaltres”,
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
“Nosaltres no hem fabricat les veritats”,
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l’oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, de les mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s’hi valen els retrets.
Enfonyat dins l’escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
i els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
“Les veritats no se les creuen ni els escarbats”,
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.

Andreu Gomila
Aquí i ara
El Gall Editor, 2007
Més sobre l'autor, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Els escarabats no m'agraden gaire, però aquest de la foto és molt tornassolat...
M'agrada molt aquesta imatge poètica: "la quietud de les hores fades"...

Bon cap de setmana, Jesús.

Calpurni ha dit...

El temps, com els escarabats, va fent la seua faena.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada