EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

dimecres, 28 d’agost de 2019

LA MARCIA DELL’OMBRA / LA MARXA DE L’OMBRA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA MARCIA DELL’OMBRA

Stanno cadendo corde dal cielo
e gelide catene ti danzano attorno
E’ un mondo di nodi da sciogliere al buio
tra un lampo e l’altro di fosforo e grida
E’ un groviglio di corde che rifiutano forbici
E un pettine che s’incastra
dentro chiome che non pensano

E’ ombra    ombra
E’ un battito di ciglia ancora

Mi guardo attorno e vedo muri
persino il mio specchio è diventato un muro
sui tuoi seni è cresciuta una pelle di muro
il mio cuore, i miei sensi reincarnati in muri
E continuano a piovere preghiere e bestemmie
che evaporano appena toccan la sabbia
e continuano a strisciare in un silenzio velenoso
avverbi, aggettivi,  parole senza suono

E ombra    ombra
e un battito di ciglia ancora

Del sole vedo solo il suo riflesso
nelle pozze iridescenti di acqua piovana,
della luna indovino la presenza nel buio
dal lontano abbaiare dei cani legati
La mia pace non è la mancanza di guerra
La mia pace è l’assenza del concetto di guerra

Non ombra      ombra
ma un battito di ciglia ancora

---

LA MARXA DE L’OMBRA


Estan caient cordes del cel
i cadenes gelades ballen al teu voltant
És un món de nusos que es dissoldren a les fosques
entre un llamp i altre de fòsfor i crits
És un embolic de cordes que rebutgen les tisores
I una pinta que s’enreda
dins de cabelleres que no pensen

És ombra ombra
I un altre parpelleig

Mire al meu voltant i veig murs
fins i tot el meu espill s’ha convertit en un mur
una pell de paret ha crescut als teus pits
el meu cor, i els meus sentits reencarnats en murs
I les oracions i les blasfèmies continuen plovent
que s’evaporen tan bon punt toquen l’arena
i continuen arrossegant en un silenci verinós
adverbis, adjectius, paraules sense so

I ombra     ombra
i un altre parpelleig

Del sol només veig el seu reflex
als pous d’aigua de pluja iridiscents,
de la lluna endevine la presència en les fosques
del lladruc llunyà dels gossos lligats
La meua pau no és la falta de guerra
La meua pau és l’absència del concepte de guerra

No ombra     ombra
Sinó un altre parpelleig

Claudio Pozzani
La marcia dell'ombra
CVTProduzioni, 2010
Més sobre l'autor ací i ací

[Traducció feta per mi (com he pogut)]

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Aquests dies del cel no queien cordes, sinó uns llamps espectaculars, que gairebé eren com cabelleres llestes per ser pentinades...
I aquests gossos que canten a la lluna( no són els gats?) El sol sobre les copes dels arbres, s'escapoleix per entre les branques que, quan tenen fulles ens regalen bones ombres i es reflecteix a l'aigua dels rierols...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Aquestes són ombres que no deixen fer a la humanitat.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada