(Imatge pròpia)
Dijous, avui
Un llum verd
d’un carrer solitari,
on la mirada perpetua
l’instant
i hom comença a fugir
arran les veles.
S’acaba el món petit
d’uns pocs calaixos,
més que buits
indefensos.
Però el temps es retracta
la pell i estira,
des de pantalles de fons
d’òxid, el seu particular buit.
El buit s’expressa amb
un sol diamant,
i en un dolor de plàstic
és que hom edifica
la laxa utopia
d’uns corredors de fum.
I en el paper, una angoixa
que creix el seu absurd diccionari.
Alfons Navarret
El poema no és una casa
Editorial Meteora, 2020
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Una foto preciosa, m'agraden els carrers il·luminats ala nit, semblen màgics!!!, És el teu)?
Bon vespre, Jesús.
Són màgics, sí. No és el meu carrer, Roser, és un carrer del centre de València.
Gràcies pel comentari.
salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada