[ARA ESTÀS SOLA,...]

(Imatge no identificada pressa de la xarxa)

 

Ara estàs sola, a la intempèrie,

i, per saber qui ets, et mires al mirall

perduda en la paradoxa d’un cos representat

que és sempre enunciat

malgrat la xemeneia, el mètode i el discurs

d’aquell filòsof podrit en la desconfiança

d’allò que estava fora del seu nom,

sense saber que el jo és subjecte

només en tant que cos.Jo, Imaginació, 

Potser en aquelles hores del foc i l’ergo sum

ja s’intuïa l’inici de la fi, l’esgotament d’un temps

que era instant, ara i aquí,

l’adeu a la festa de la pell i els orificis,

de la metamorfosi: l’etern esdevenir,

del carnaval i Gargantua, de la fragmentació,

de la imaginació i la sorra de la platja.

Sonava ja l’última nota de la dansa de la mort

—oh festa stultorum, good bye risus paschalis!—.

 Arribava Crusoe a l’illa a desvirgar-la

i xiulava Divendres tot escombrant

la casa de cristall de Frank Lloyd Wright.

Calgueren dues guerres per desvetllar

l’atroç ferocitat d’un déu inversemblant

que no mirava el cel, que no dubtava mai.

Calgueren dues guerres i un disgust,

les queixes d’aquell maig i un armari mal tancat,

les lluites per la nit, els bars de llibertat,

les queen, els king... les drag.

 

Mireia Calafell

Aquesta sang

Café Central de Poesia, 2024

Més sobre l’autora, ací