 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
del meu amic, llorers en el seu front,
terra de casa embolcallant-lo,
i per al foc empresonat en ell,
què sinó encara l'amplitud
de moltes nits profundes de la terra?
En va que ho digui, en va queixes d'amor
el tomarien vora l'atzavara,
vora el bressol del mar, quan de la terra
cau tristament el vespre en els sembrats.
Aquesta fou la seva pàtria, aquesta
la llum serena dels seus ulls.
Difícil és, inesclarible el canvi
del cant no dit en muda eternitat:
perfaci un déu aquest inacabat
amb harmonies, pau eterna i premi.
Joan Vinyoli
De vida i somni
Ariel, 1948
Més sobre l'autor, ací
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Si és trist viure lluny de la terra a contracor, també ho és morir i ser enterrat sense el caliu de la pàtria...
Bon vespre.
estremeix ....
Morir fora de casa estremeix, sí.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada