Veus
Endevine tristor rere del teu somriure
pluges desconegudes.
Sé que no tinc dret
a ser on tu ets però no t’atures al llindar
fes per entrar-hi, escata la pell
amb ànsia i copsaràs el que costa
d’arribar al moll on la veritat
és més veritat i més eloqüent
la renúncia.
Assajaré de prendre
el teu lloc, hi faré de tu, que et sé poeta
en cerca entre els humans del més humà.
Mire les teulades que ha netejat
la tempesta, d'un ocre lluent, viu.
També les oronetes les observen
des del fil que els serveix d'observatori.
Mouen el cap amunt i avall, afirmen
també el meu goig en observar com l’ànim
pot espolsar-se el més amarg i ranci.
Sé més de mi com més de tu m’arriba
i em trobe sol quan no hi veig misteris.
Han fugit les merles de març
Café Central / Llibres del segle, 2021
2 han deixat la seua empremta:
M'agraden molt els últims versos:
Sé més de mi com més de tu m’arriba
i em trobe sol quan no hi veig misteris.
Darrera de cap somriure hi hauria d¡haver tristor!
Bon vespre, Jesús.
Són preciosos els versos de Vicent Alonso.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada