 |
| (Imatge no identificada pesa de la xarxa) |
LA MEMÒRIA DE LES PETJADES
Amb el dit, calcant la tristor de les pèrdues,
ressegueixes la línia d’una gota de pluja
caient pel vidre cap a l’abisme dels adeus.
L’aigua, malgrat transparent, va tacant de grisor
el paisatge difús del carrer. Penses
―traçant al mateix temps, amb precisió,
les corbes que la gota dibuixa en el camí―
si la vida, si les etapes que cremem,
no ens portaran, també, dictades pel destí,
cap a llocs inhòspits, cap a regions estranyes
on mai tindrem respostes del passat,
on tot seran preguntes
a un vent de tardor i fulles mortes.
Però la gota d’aigua, de manera sobtada,
fa un gir imprevisible i deixa el teu dit
assenyalant cap al no-res, enmig del buit.
Llavors, penses, que mai hem de caure
en l’errada de seguir cap camí
que no sigui el nostre, per molt que la pluja,
aixecant murs de grisor o de boira,
esborri la
memòria de les petjades.
José Luis García Herrera
La memòria de les petjades
Onada Edicions, 2019
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
És bonic seguir amb els dit les gotes d'aigua de la pluja, i deixar les petjades sobre al vidre de la finestra...Però nosaltres anem fent camí per la vida, esperant que la memòria no les esborri!!!
Bons Reis, Jesús.
Eixes gotes regalimant per la finestra són tan evocadores!
Gràcies pel comentari.
salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada