(Fotografia de l'autor)
Quan ella observa el món des de la finestra, l'àlgebra de l'obscuritat no hi té res a fer. Els ocells piulen i per la passió les mores maduren amb o sense accent.
Jo li narre com engreixen les olives i com encara, al ball dels núvols, ─aquests─ escruten ametlles obstinades en no ser presa de la gravetat.
Aquest és un amor arran de terra, que s'allunya de misteris i accepta boires, ventijols i la tendresa de les galtes roges de l'arenita, alhora pedra eixuta i cor.
Estrafolàries paraules de sang, mentre apunten els xiprers els llavis del silenci d'on seré foc roent i part. També aleshores, assegut a la cambra dels estels, t'escriuré.
14-09-2021
Josep Lluís Abad i Bueno
Flors d'aniversari
Edició electrònica de l'autor, 2021
Més sobre l'autor, ací
[El llibre és al vostre abast en:
https://drive.google.com/file/d/19wsywANZoKiyn6hOcfO3CizOy0zezUIg/view?usp=sharing]
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
És que un paisatge de natura, amb l'àlgebra, no es poden comparar, he, he...M'agrada aquest poema i el poblet de la foto també.
Bon vespre, Jesús.
La natura sempre és més autèntica.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada