EL DRAPAIRE

(Imatge no identificada presa de la xara)

I  (el drapaire)

 

L’any passat vaig prometre

de no tornar a morir

en les mateixes dates, la tardor

que mena l’aire fred

i empareda el portal del paradís.

 

Enguany he decidit

plantar-li cara amb noves estratègies:

els sards i les oblades són més grossos

quan l’aigua esdevé freda

i a la cala ningú no et desbarata

el blau monòleg de la solitud.

També el fred contribuirà sens dubte

a aquest recolliment, a aquest silenci

que exigeixen les muses

per comparèixer i dur la màgia

inexplicable de la creació.

La vida al paradís té els seus problemes:

tanta felicitat

esmussa les neurones del cervell

i tal vegada tenen

raó els desenganyats: algunes cambres

de l’ànima sols s’obren

amb les claus oxidades del dolor.

 

Però jo vaig prometre no morir

i les meves paraules no duran

cap pàtina de boira o de tristesa.

Seré aquesta tardor

el poeta del goig i l’alegria:

cantaré el salm del tord, la llar del foc,

els lents rissos del fum damunt el prat

acolorit d’argent amb la rosada.

I espantaré a pedrades el drapaire

avar i taciturn que, com cada any,

devers aquestes dates puja lentament

pel caminal estret que mena a casa,

i em demana aixopluc amb arts indignes

perquè me’n compadeixi:

un lloc a casa teva que és tan gran,

un racó qualsevol per al meu jaç,

sols uns mesos per no morir de fred,

tu que tens tants possibles i que pots...

 

Passa el mateix cada any: no puc negar-m’hi,

i en haver-se instal·lat tot m’ho trastoca.

Es torna peresós i malfeiner.

Desordenat, xerraire, només pensa

a beure i a menjar i a discutir

amb mi per matar el temps

fins que guaiti al portal un altre cop

el rostre de la nova primavera.

És pessimista i solitari.

Desenganyat de tot, no creu en res,

i se’n riu, de les meves esperances.

Només calen uns dies de mal temps,

sense poder sortir,

i jo ja sóc com ell. Ningú no sap

que a casa, hi vivim dos. De cap manera

no em visiten les muses, i els amics

no tornen perquè pensen que a l’hiverna

ell i jo som la mateixa persona.

 

Jaume Oliver Ferrà

Amb un mapa del tresor

El Gall editor, 2010

Més sobre l’autor, ací