[PARLAR, DESPRÉS D'UNA NIT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Parlar, després d'una nit on el vi i els cigarrets teixien somnis, 
a la ratlla de les deu (o deu i mitja) del matí. 
Quan el sol d'aquesta ciutat s'accelera i cau la llum als carrers, 
parlar, com a dos bons companys de cel·luloides i d'oblits, 
d'aquells rostres que fugiren amb el desig i la distància, 
d'aquells cossos que des d'un balcó o pell d'agost 
dormiten al rabeig d'una memòria que tot ho desconeix: 
propietat de la vida saber quina obscura raó enfosquí
eixes altres ullades que com a invocació de vida s'ofrenen 
i perquè el tall condemna és sempre d'amor i de paraules. 
Aquest poema florirà en altres edats de silenci encara no sabudes, 
en edats on aquests pètals trencaran el temps i allò deixat, 
com jo mateix, en aquella nit de tristesa o de desembre.

Josep Carles Laínez

Dionysíaka

Ed. Germania, 1995

Més sobre l'autor, ací