 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
la rosa al pit et florí,
la rosa que et va encaixar
el fusell de l'enemic,
la rosa que es concretava
en estrela de cinc pics.
Tu pots lluir la ferida
que és una rosa d'abril.
La llibertat clamadissa
et vol robar l'enemic,
la llibertat ja madura
que a l'home dóna sentit,
la llibertat prenys de vida
com un somriure pueril.
Tu pots lluir la fecunda
llibertat que t'has collit.
Finarà la guerra innoble;
tu hauràs estat ferit.
Envejat pels camarades
seràs l'orgull dels teus fills.
La impura cendra enemiga
serà com un record gris,
i lluiràs la penyora
del teu i el nostre destí.
Carles Salvador
Elogi de la vagància i una cua, 1937
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
No se si és un orgull pels fills que hagin ferit el pare en una guerra...No hi ha mai guanyadors, tots són perdedors!
Bon vespre, Jesús.
No és un orgull, no, M. Roser. Tampoc la guerra ha de crear orgulls.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada